Blog

De derbi i periodisme

[Aquesta entrada és una resposta a l’article “Carta a Joan Collet” del periodista de RAC1, Jordi Costa, publicat al web Fot-li Pou]

sports-journalism Benvolgut Jordi,

Has tuitejat aquest article amb una invitació a la crítica constructiva. Faré, doncs, algunes algunes consideracions. Fa anys que ens coneixem, tot i no haver coincidit darrerament. Escric, doncs, des del reconeixement i l’estima personal i professional. I ho faig com a perico, com a periodista i com a professor que té el repte i la responsabilitat de formar els futurs professionals del periodisme.

Coincideixo d’entrada en la valoració del partit. Els blanc-i-blaus van ser intensos i agressius, sí, però no violents. Violència és la famosa puntada de Pepe. O si anem enrere en el temps, la trepitjada de Stòitxcov o el karate de Paco Clos. Com bé dius, és probable que els blaugrana hagin après i incrementin la seva intensitat a la Copa del Rei. Veurem. I a l’àrbitre li correspondrà sancionar allò que consideri oportú. Certament, el darrer no va ser un arbitratge perfecte: podríem recordar la mà de Mascherano o la sort que va tenir Álvaro de vestir samarreta Joma d’una resistència excel·lent.

Anem a les qüestions de fons. Primera estació: el “nacional-barcelonisme”. Accepto que, per la connotació històrica, deixem de banda aquest terme. Però comparteixo el diagnòstic que intueixo al president. Bona part de les reaccions que hem anat veient després del derbi s’inscriuen en un entorn mediàtic-social distòpic. Una bombolla en què no s’entén la discrepància, es menysté tot allò no barcelonista i es considera l’Espanyol com una anomalia. Això a les xarxes socials on hi cap tot… què hi farem. Però qualsevol que tingui una tribuna pública, un micro o una pàgina hauria d’anar amb molt de compte.

Segona estació: els insults a Neymar. He repassat els vídeos. Cal fer un esforç per distingir-los de la resta de sorolls, crits i xivarri generalitzat. Amb tot, si finalment es demostra i es sanciona, estic segur que el RCDE actuarà en conseqüència. Ara bé, és inadmissible generalitzar, desproporcionar i extrapolar allò que facin alguns pocs al conjunt de l’afició perica. I tal com s’ha tractat aquest tema en la majoria de mitjans, el missatge que qualla és el de “racisme a Cornellà-El Prat” [estadi on el missatge sobre actituds racistes o xenòfobes apareix diverses vegades cada partit]. O és que a partir d’alguns tuits o d’alguns crits (em consta) al Camp Nou sobre Dani Jarque (“¿dónde está?”) hauríem d’extrapolar a tota l’afició blaugrana? – per cert, donat el nombre de seguidors i impacte que podeu tenir, a Fotlipou, a les xarxes i a RAC1, seria molt positiu que ho condemnéssiu públicament.

De fons, hi ha un dèficit greu. El problema és la manera com exerceixen la seva professió molts periodistes esportius, que van més enllà del sensacionalisme. Sovint la propaganda pren el lloc al periodisme. I en la propaganda, l’”altre” és un enemic. Això sí que és una anomalia, una irresponsabilitat i un dany social. Perquè el periodisme esportiu no està exempt del deure ètic envers la societat en què s’exerceix. Només a tall d’exemple, quan un periodista comença a parlar d’un “nosaltres” en referència a la seva font, enfila un camí relliscós. Proveu de canviar el club de futbol per un partit polític en unes eleccions i rumiar-hi una mica…

Tres apunts més. Primer: la gespa. Curiosament, passa com la violència: aquest frame només apareix quan els blaugrana no guanyen. El Barça ha vençut en quatre dels darrers sis derbis a l’Estadi del RCDE. Llavors ningú va esmentar el terreny de joc, ni la duresa. Segon: el CM de @RCDEspanyol. Va lamentar haver perdut dos punts, més que celebrar l’empat. I amb un xic d’ironia, que és saludable. Tercer: el tòpic. Allò de “si juguessin sempre així…” o “contra el Madrid…”. Podríem recórrer a les estadístiques, però no cal. És d’una evidència que fa vergonya haver-ho de recordar: és un DERBI!

Una última consideració. Tot plegat posa de manifest una realitat, precisament: el derbi és molt viu. Els del pensament únic ens voldrien a segona o, fins i tot, desapareguts. De moment, resistim. I crec sincerament que això és bo. Un país divers és un país més ric i sa. També en el futbol.

Cordialment,

Toni Sellas

11 Thoughts on “De derbi i periodisme

  1. Marc Picanyol on 04/01/2016 at 22:33 said:

    Tot i estar d’acord en moltes coses, hi segueixi veient molt victimisme. No conec quasi ningú que vulgui l’Espanyol a segona. Home, alguna vegada “fa gràcia”, però en general millor que sigui a primera. Sinó no tindríem derby. Lo dels crits a Neymar…ni cas, segur que van ser residuals, però MAI he sentit aquests suposats crits de despreci a Dani Jarque, i no m’he perdut mai un derby a l’Estadi. Però on estic profundament en desacord és en el paràgraf on es diu que l’Espanyol és un anomalia, que no es tolera la discrepancia i es menysté tot allò que no es barcelonista. Potser perquè sóc culé no ho se percebre, però ho considero una exageració com una catedral, fora de lloc (no es tolera la discrepància? però pinteu un escenari de totalitarisme fora de lloc) i que demostra que hi segueix havent una barcelonitis agudíssima a can perico. No hi estic d’acord, de cap manera, molt exagerat.

    • Admin on 04/01/2016 at 22:53 said:

      Benvolgut Marc,
      Celebro que prefereixis l’Espanyol a primera, però hi ha molts culers que no coincideixen amb tu. Així ho llegeixo en molts comentaris als espais de participació d’oients, de lectors i a les xarxes. En relació a Jarque, poden ser quatre gats, però sí. I repassa comentaris dels darrers dies… Quant al victimisme, podria posar un mirall respecte a la relació Barça-Madrid, no ho faré. Però certament, hi ha tics preocupants que entenc que no són perceptibles des del mateix barcelonisme, precisament perquè hi ha un “estat de la qüestió” mediàtica-social que en dificulta la percepció.
      T’agraeixo el comentari.

  2. Pau Peris on 05/01/2016 at 0:12 said:

    Benvolgut Toni,

    Si parles com a professor, l’article és poc elegant, amb les referències extemporànies a Clos i a Stòixkov i la manera de despatxar l’actuació de l’àrbitre i l’estat de la gespa. L’àrbitre no va influir en el resultat, però, sense arribar a la violència, l’Espanyol va jugar molt més dur del que hauria permès un àrbitre competent. A més, la gespa era impròpia d’un camp de categoria.

    Anem al victimisme. Als anys vuitanta, a molts barcelonistes ens queia la cara de vergonya, humiliats, quan n’hi havia que pensaven que havíem salvat la temporada guanyant el partit de casa al Madrid, cosa que, sortosament, ara ja no ens passa. Mirant el palmarès, el Madrid va per davant nostre en els dos títols importants (Lliga i Champions), però hi competim dignament amb un dels cinc millors palmarès d’Europa.

    Als anys cinquanta, entre Barça i Espanyol hi havia molta rivalitat, cosa que jo ja no vaig veure als vuitanta, i pensar-hi ara fa una mica de gràcia i i tot: si el rival d’un club amb 21 lligues i 5 Champions és un altre que no ha guanyat mai res d’important (la Champions, ni l’ha jugada!), ja podem plegar. I per aquí va el pensament de molts barcelonistes d’avui: ens és igual que l’Espanyol jugui a primera o a regional. Perquè hi hagi rivalitat hi ha d’haver competència.

    Si a vosaltres empatar a casa contra el Barça us ha de servir per salvar la temporada, bon profit! És el millor indicador possible de la “grandesa” de l’Espanyol.

    • Admin on 05/01/2016 at 0:24 said:

      Benvolgut Pau,
      Bona part del comentari, que agraeixo, parteix d’una premissa que, almenys per a mi, és errònia: guanyar o fer la guitza al Barça en un derbi és una gran satisfacció, però no salva res ni és suficient. Entenc que per a vosaltres el rival és el Madrid, és lògic, perquè jugueu a una altra lliga. Però per al petit (en termes econòmics i de plantilla), que en aquest cas som nosaltres, té un gran valor igualar les forces en un partit. Pel que fa als exemples que esmento, és un recurs narratiu. Com pots comprovar, fa efecte 😉
      Salut!

    • Jaume on 05/01/2016 at 0:31 said:

      Aviat et quedarà sellada aquesta boca…

      • Admin on 05/01/2016 at 21:33 said:

        Benvolgut Jaume,
        Vull entendre que això no és una amenaça sinó que et deus referir als pròxims derbis. Si és això, és més probable que el FCB guanyi l’eliminatòria que no pas el RCDE. Fins i tot no descarto algun resultat ampli. Però això no ens farà callar. Si calléssim per un mal resultat, fa anys que estaríem en silenci… El meu post no va d’això.

    • Miquel Gimenez on 05/01/2016 at 11:36 said:

      Benvolgut Toni,

      No estic d´acord amb el que dius de la rivalitat als anys vuitanta, ja que aleshores els resultats no diuen el que reflecteixes. Com a soci perico de mes de 40 anys, et puc assegurar de que no es com dius, i et deixo l´estadística de Wikipedia, que ‘de moment’, no crec que sigui susceptible de fidelitat a la realitat:

      1979-1980 FC Barcelona 3 RCD Español 1 RCD Español 2 FC Barcelona 0
      1980-1981 FC Barcelona 3 RCD Español 1 RCD Español 1 FC Barcelona 0
      1981-1982 FC Barcelona 1 RCD Español 3 RCD Español 0 FC Barcelona 4
      1982-1983 FC Barcelona 1 RCD Español 0 RCD Español 0 FC Barcelona 3
      1983-1984 FC Barcelona 5 RCD Español 2 RCD Español 1 FC Barcelona 0
      1984-1985 FC Barcelona 1 RCD Español 0 RCD Español 0 FC Barcelona 0
      1985-1986 FC Barcelona 0 RCD Español 0 RCD Español 5 FC Barcelona 3
      1986-1987 FC Barcelona 1 RCD Español 0 RCD Español 1 FC Barcelona 1
      1986-1987 FC Barcelona 2 RCD Español 1 RCD Español 0 FC Barcelona 0
      1987-1988 FC Barcelona 3 RCD Español 2 RCD Español 2 FC Barcelona 0
      1988-1989 FC Barcelona 2 RCD Español 0 RCD Español 2 FC Barcelona 2

      Com pots veure, els resultats no tenen res a veure amb els d´ara, ja que era un altre futbol, on els ingressos veníen dels abonaments i la publicitat estàtica, bàsicament. Fins que va arribar la “Ley general del deporte”, al 1990, on es va obligar als clubs a ser SAD´s, i allà es va desvirtuar tot. Una llei feta per a tots, menys els dos grans de sempre ( Barça i Madrid ) i dos amb regions amb gestió d´impostos diferents ( Bilbao i Osasuna ). De l´injustícia d´aquest decret ha arribat aquesta desigualtat, on les TV´s han inflat en excés les diferéncies ja existents en époques anteriors.

      Salutacions.

  3. Miquel Gimenez on 05/01/2016 at 11:43 said:

    Perdoneu, el meu comentari anava per en Pau Peris.

    • Admin on 05/01/2016 at 21:35 said:

      Benvolgut Miquel,
      Queda clar. Fas una aportació molt encertada, per situar l’inici de la transformació de la Lliga en una competició de dos i la resta. Gràcies.

  4. Pau Peris on 07/01/2016 at 0:35 said:

    Benvolgut Toni,

    Avui el vostre porter t’ha deixat l’oportunitat d’estirar la veta dels recursos narratius sobre agressions.

    Volia afegir sobre el post de l’altre dia que a l’Espanyol hi ha un complex d’inferioritat grandiós (que no entenc), com es pot veure en el comportament d’avui o que el vostre president superés la ratlla del mal gust amb aquelles declaracions, tenint en compte que al president del Barça el van afusellar els franquistes.

    Pel que fa al comentari del Miquel, volia puntualitzar que quan parlava dels anys vuitanta em referia a les sensacions, no als resultats. L’avi i el pare m’havien dit que als anys cinquanta hi havia molta rivalitat, i jo als anys vuitanta ja no la vaig viure: la diferència de llavors entre els dos equips ja em semblava abismal per palmarès i massa social, i jugar contra l’Espanyol tenia el mateix interès que jugar contra el Sabadell quan era a Primera.

    I trobo, també, que el comentari del Miquel desenfoca la realitat: si bé és veritat que des de l’any 1990 el Barça ha guanyat 11 lligues i 5 Champions, cosa que millora espectacularment les 9 lligues pelades que teníem fins aleshores, el palmarès de l’Espanyol es manté estable: 0,0. És a dir, que esgrimir aquesta llei és una excusa de mal pagador per a un equip que abans del 1990 no havia aconseguit ni ser subcampió de lliga (i després, tampoc!).

    Una rivalitat és AC Milan / Inter o Madrid / Atlètic (força desigual, però amb una final de Champions pel mig i 9 lligues per a l’Atlètic). Entre Barça i Espanyol…

    • Admin on 07/01/2016 at 10:17 said:

      Benvolgut Pau,

      Una prèvia: només puc parlar pel que he vist a posteriori, perquè no vaig seguir el partit per tv, massa nervis.
      Si l’acció de Pau López és voluntària i a consciència, és totalment censurable. Són situacions que amb anys i experiència, es gestionen millor. És el porter més jove i més inexpert de primera divisió. Això l’ajudarà a madurar. Precisament per això, per l’experiència i trajectòria, va haver-hi actituds de jugadors del FCB que em semblen molt condemnables.
      Pel que fa a la rivalitat, no comparteixo el teu punt de vista, perquè estàs vinculant el nivell de rivalitat directament amb el potencial esportiu. Hi ha molts exemples de molta rivalitat, independentment d’això: Sevilla i Betis, Juventus i Torí, Bayern i 1860 Munic… En aquest cas, però, hi ha una diferència: per a vosaltres el màxim rival és el Madrid. Per a nosaltres, queda clar que el factor veïnal és fonamental. I el derbi torna a ser ben viu.
      Ah, i no és complex d’inferioritat, sinó esgotament pel tracte. Et poso un exemple: em sembla intolerable que la ràdio nacional de Catalunya faci la transmissió del derbi en mode culer per antena i en mode perico per Internet o a l’app. És (hauria de ser) la ràdio de tots. I el locutor, a més, fa la seva feina amb un “nosaltres”. T’imagines que la ràdio pública fes un programa especial d’eleccions i cantés “hem guanyat, hem guanyat” en referència a un partit polític concret? No em sembla normal. És un només un exemple.
      Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Post Navigation