Author Archives: Admin

Les claus de la innovació tecnològica

 Ressenya del llibre La innovación tecnológica. Creación, difusión y adopción de las TIC, de David Fernández-Quijada (1).

inno  Més de mig centenar de títols integren fins ara la col·lecció TIC Cero, que l’Editorial UOC va llançar el 2007 per abordar les tecnologies de la informació i la comunicació i la denominada societat de la informació. Un segell que naixia amb vocació divulgativa, per contribuir a la formació dels lectors en aquest àmbit. Amb La innovación tecnológica. Creación, difusión y adopción de las TIC, David Fernández-Quijada hi contribueix mitjançant un text que aporta una llum especialment necessària quan es tracta de qüestions que acaben sent víctimes de l’ús i abús del terme.

L’obra permet al lector entendre què és la innovació tecnològica, comprendre el com i el perquè dels èxits o fracassos de les innovacions i conèixer els actors que influeixen en aquests processos. La mateixa estructura del llibre afavoreix una comprensió progressiva de les claus del fenomen. En el primer capítol, Fernández- Quijada aprofita la seva experiència i saber com a investigador especialitzat en les indústries culturals i les tecnologies de la informació i la comunicació per sintetitzar què són les innovacions tecnològiques i com es creen. Aquest és un punt de partida bàsic, perquè la clarificació conceptual resulta clau per entendre posteriorment per què es consoliden determinades realitats.

Des d’un primer moment, l’autor desmunta tòpics sobre la innovació i combat el reduccionisme que adverteix en els discursos sobre el tema, com la visió economicista que mesura la innovació només en termes de productivitat o aquells punts de vista que limiten el fenomen al seu dimensió material. Perquè per Fernández- Quijada la clau de la innovació tecnològica és el seu context social. L’autor ja ha desenvolupat en obres i investigacions recents d’aquesta perspectiva soci cèntrica ( Fernández- Quijada, 2011; Bonet, Fernández- Quijada, Suárez Candel i Arboledas, 2012), oposada al determinisme tecnològic. Per això, l’autor destaca la percepció com a factor clau: podem parlar d’innovació si els individus que adopten allò nou ho perceben com una novetat. D’aquesta manera podem distingir la innovació del procés d’invenció o ideació i entendre els processos d’innovació tecnològica , així com les seves conseqüències. La distribució musical en línia , la televisió interactiva o el teclat QWERTY són alguns dels exemples amb els quals l’autor il · lustra les peculiaritats d’aquests processos.

Fernández- Quijada completa el primer capítol amb una revisió de les tipologies d’innovació tecnològica, d’entre les que resulta especialment interessant el concepte d’innovació disruptiva per a l’àmbit de les indústries culturals. I al costat d’això, conclou amb una completa anàlisi del cicle de vida de la tecnologia, amb el qual de nou posa l’accent social: “la majoria de les innovacions tecnològiques sorgeix com a resposta a una necessitat preexistent. En tot cas, aquesta necessitat és relativa: no es tracta tant de les necessitats reals com de la percepció dels usuaris” ( p. 19 ). L’autor aborda aquí la generació d’aquestes necessitats i els factors que hi incideixen. Finalment, descriu les fases del cicle de vida tecnològic ( investigació i desenvolupament, producció industrial, prescripció d’usos, adquisició i ús, i extensió), inclosos els diversos perfils que intervenen és les diferents etapes, per acabar amb el concepte d’obsolescència (i seus diferents tipus ), que ajuda el lector a entendre per què les tecnologies deixen d’usar-se i són substituïdes per altres.

A partir de les bases conceptuals exposades en el primer capítol, en els dos següents l’autor aborda la difusió i adopció de les innovacions tecnològiques. En el capítol dos explica amb claredat els cinc atributs que segons Everett M. Rogers (2003 ) són claus per a la difusió d’aquestes innovacions: avantatge relatiu, compatibilitat, complexitat, capacitat de ser provada i capacitat de ser observada. La capacitat pedagògica de l’autor és aquí molt útil per a la finalitat divulgativa de la col·lecció en la qual s’inscriu aquesta obra i el text permet visualitzar clarament la introducció i difusió de les innovacions en un mercat o entorn social. A aquests atributs cal afegir la importància de la comunicació i el paper dels mediadors, que Fernández-Quijada concreta en els mitjans de comunicació  i altres perfils, com els blocaires), els professionals de la publicitat i les relacions públiques i els líders de opinió.

Pel que fa a l’adopció, que l’autor tracta en el tercer capítol , cal destacar de nou l’accent en la naturalesa social de la innovació tecnològica com a incorporació d’una tecnologia a una determinada realitat social: “Aquesta alteració de l’ordre de les coses establert és el que dificulta la seva adopció” ( p. 47 ) . En aquestes pàgines, Fernández- Quijada revisa les diverses fases que integren el procés d’adopció de les innovacions (coneixement, persuasió, decisió, implementació i confirmació), així com els diferents perfils d’adoptants, segons la taxonomia proposada per Rogers (2003 ). El capítol porta el lector a reflexionar sobre les singularitats del procés d’adopció, de com els ciutadans adopten les innovacions i dels motius pels quals alguns queden al marge ( voluntàriament o no) del camí.

Els dos últims capítols contribueixen a la finalitat divulgativa del llibre amb una anàlisi d’aspectes particulars. D’una banda , el capítol 4 és una revisió de les polítiques d’innovació per part de l’administració pública. L’autor exposa com l’administració intervé en el camp de la innovació tecnològica mitjançant determinades polítiques públiques, una intervenció que Fernández- Quijada veu legitimada per la importància que es concedeix a les TIC i, en conseqüència, en la necessitat de fomentar la difusió i extensió entre la població. El text repassa aquestes iniciatives, les seves característiques i la perspectiva que les sustenta, i s’atura amb més detall en les directrius de la Comissió Europea (cultura de la innovació , establiment de condicions adequades per a l’estímul de la innovació i integració dels processos de investigació amb els d’innovació). Finalment, en l’últim capítol, l’autor ofereix una panoràmica de tres casos pràctics d’empreses i institucions que destaquen per incorporar capacitat i estratègies d’innovació tecnològica. La mostra consta d’una empresa privada, Apple, associada pels usuaris a la innovació, i dues corporacions públiques (BBC i CCMA ) que han fet de la innovació part de la seva naturalesa corporativa.

El lector trobarà en La innovación tecnológica. Creación, difusión y adopción de las TIC una obra amena i interessant, que li permetrà comprendre les claus de la innovació tecnològica i superar els discursos gastats sobre la matèria. El rigor i profunditat amb què Fernández-Quijada ha abordat l’objecte d’estudi en els últims anys li atorguen un coneixement sòlid. En aquest llibre, aconsegueix transmetre amb claredat, ordre i capacitat divulgativa. Com apunta l’autor, ” vam començar a conèixer alguns dels mecanismes que operen en la creació , difusió i adopció de les innovacions tecnològiques . Però encara tenim un llarg camí per recórrer ( … ) ” ( p. 80 ). Amb el recorregut que hem comentat, aquest llibre contribueix de manera destacada a aquest coneixement.

Referències complementàries

Bonet , M., Fernández- Quijada , M., Suárez Candel , R. , Arboledas , L. ( 2012 ) . Servei públic i innovació tecnològica. [ Bellaterra ]: Universitat Autònoma de Barcelona.

Fernández- Quijada , D. ( ed.) ( 2011 ). Medi@TIC: Anàlisi de casos de tecnologia i mitjans. Barcelona: UOC.

Rogers , E.M. ( 2003 ). Diffusion of innovations, 5a ed. New York: Free Press .

(1) Aquest post és una versió en català del text publicat originalment a El Portal de la Comunicació de l’Incom-UAB.

La veu: una poderosa eina que va més enllà de la comunicació

veu

Una de les claus de la ràdio com a mitjà és el poder de la veu. De fet, la veu humana és un instrument de comunicació de primera magnitud. Pensem només per un instant totes les coses que podem fer amb la veu. Fins i tot quan no coneixem una llengua. O quan encara no sabem parlar. Els nadons per exemple: com s’expressen amb la veu des d’un primer moment. O com capten el que els transmetem tot i que encara no coneixen el llenguatge. La veu comunica més enllà de les paraules. Estem a casa, o al cotxe, anem canviant d’emissora … i una determinada veu ens atrapa. O una cançó, una melodia. Ens situa, ens tranquil·litza, o ens altera. Per això l’expressió oral va més enllà de saber parlar correctament. No és una qüestió merament tècnica: es tracta de connectar amb qui ens escolta. Connectar, és a dir, entrar en contacte amb l’altre. I la veritable connexió és interior. Aquí rau el seu potencial.

L’expressió oral i el seu aprenentatge té a veure amb els mecanismes físics de la veu (aparell respiratori, aparell fonador i aparell articulatori o ressonador), amb les qualitats acústiques de la veu (intensitat, durada, to i timbre) i amb la prosòdia ( entonació, accent, ritme) i la pronunciació. Tots aquests aspectes són importants perquè són els elements instrumentals que determinen la locució. Però l’experiència m’ha permès comprovar que hi ha alguna cosa més profund que va més enllà dels aspectes físics o corporals i la seva manipulació tècnica.

De fet, en la comunicació, com al teatre, connectem quan aconseguim fer nostre el text. És un viatge primer cap a dins per després poder-lo expressar amb una càrrega de veritat, no només amb una bona tècnica, amb una correcta execució. Portar les paraules cap al nostre interior, comprendre-les, fer-les nostres, i després expressar. Llegir bé és una cosa. Comunicar, una altra. I en la capacitat de l’actor o del locutor de fer-se seu un determinat text entra en joc la seva banda emocional, que és clau.

La veu és el vehicle a través del qual circula l’emoció. No és casual. L’aire generat per l’aparell respiratori es converteix en veu en l’aparell fonador, que resideix a la laringe, amb les cordes vocals com a factor determinant. Això en el vessant corporal. Però si ens fixem en l’energia, cal tenir present que és precisament a la laringe on es situa el cinquè xakra o xacra de la gola, que és el centre energètic més directament relacionat amb la veu.

El xacra del coll és el centre de la veu. És a través de la veu que ens expressem als altres, que ens manifestem. En sànscrit, aquest xacra es diu Vishudda, que significa “purificació”. La veu és una eina purificadora, en el sentit de desbloqueig, de catarsi del sistema energètic. A més, és el xacra de l’afirmació personal, del posicionament de la persona en el món. Per això és important treballar l’expressió oral. Anem més enllà del nos entendre. Mitjançant la veu busquem treure fora el que està dins, amagat, i treballem qüestions emocionals i mentals com l’expressió personal i de les emocions, l’autoafirmació, la creativitat, la capacitat de decisió, els desitjos o la confiança. La veu, doncs, és una eina molt poderosa. Probablement no som prou conscients.

La força d’un mitjà aparentment cec

microsVivim en un món molt visual. Al llarg del dia, veiem molt i segurament mirem molt, tot i que potser no ho fem amb l’atenció que caldria. Som a l’època de les múltiples pantalles i cada vegada hi afegim més dispositius. Però aturem-nos un moment, tanquem els ulls i parem atenció. Escoltem. Deixem que els estímuls sonors ens atrapin. És un exercici que hauríem de fer sovint.

El so, la comunicació sonora. I el mitjà sonor per excel·lència: la ràdio. Volem reivindicar el so, la seva força comunicativa. Una de les expressions clàssiques per definir la ràdio com a mitjà de comunicació és la de blind medium: mitjà cec. És a dir, aquell mitjà que no té imatges. Però això no vol dir que no en porti. De fet, la ràdio té la capacitat d’afectar-nos com cap altre mitjà és capaç de fer. Un pensament lleuger ens podria portar la conclusió precipitada que la ràdio té menys capacitat que la televisió, per exemple, per mostrar-nos coses. Però l’error és de principi. La naturalesa exclusivament sonora de la ràdio és precisament la seva gran força. És a través del so que la ràdio és capaç d’estimular la imaginació humana fins a un nivell que no en som conscients. Orson Welles ja va demostrar-ho el 1938.

Podem mirar amb l’oïda, sí. Perquè la ràdio implica la imaginació i l’experiència vital i sonora dels oients. És l’estímul sonor el que activa l’anomenat mind’s eye, l’ull de la ment. I aquest ull té una gran capacitat per crear imatges i donar un sentit visual a allò que sentim. La ràdio, el so, impacten en l’emotivitat i la sensibilitat dels oients, posen en marxa la maquinària de la imaginació i generen una experiència que no té equivalents en altres mitjans. Que és a més personal i íntima. La ràdio pot fer tot això amb quatre eines bàsiques: la paraula, la música, els efectes de so i el silenci. I sobre la base d’una eina de comunicació molt poderosa: la veu. En continuarem parlant.

D’audiència a comunitat

Des que l’any 1996 va convertir-se en la primera ràdio convencional de l’estat que emetia en directe a través d’Internet, Catalunya Ràdio ha sigut una de les emissores pioneres a la xarxa. Ara el grup Catalunya Ràdio presenta una àmplia oferta online (que inclou sis canals musicals especialitzats exclusius per a la xarxa) i lidera l’ús del podcàsting entre les cadenes generalistes. Paral·lelament, els seus programes i professionals s’incorporen a nous espais del web social, com ara les xarxes socials. Mentre que el DAB continua estancat, una altra ràdio digital evoluciona i funciona bé: la ràdio per Internet, amb totes les seves variables.

Probablement ja seria hora d’anar deixant l’etiqueta 2.0, que, des d’una mirada tècnica, es refereix bàsicament a serveis basats en bases de dades que permeten una interacció i participació dels usuaris, els quals poden modificar les dades i la manera de presentar-les. Però el fet és la dimensió social d’aquests serveis, l’ecosistema de relacions, continguts i comunitats. D’aquí l’expressió de web social. I la ràdio no n’és aliena, perquè no pot ser-n’hi, aliena. Els mitjans de comunicació tenen molta feina pendent encara per entendre la dinàmica del web social i fer-ne un ús adient. Hi ha molts estudis i articles que així ho corroboren. Però en aquesta entrada vull centrar-me en un cas concret, d’èxit: el programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio.

L’ofici de viure és un programa sobre psicologia i creixement personal. Amb la col·laboració de més de mig centenar d’especialistes, pretén oferir informació i idees per viure millor el dia a dia, per al benestar emocional, a partir, però, del rigor periodístic i la professionalitat dels convidats. És una de les apostes singulars i d’èxit dels darrers anys a Catalunya Ràdio, en un context en que l’emissora pública ha anat en retrocés. Quan va debutar en antena, el 2007, era una aposta estratègica arriscada. El seu horari, de 20.00 a 21.00h, suposava trencar amb un esquema fix basat en la suma d’un informatiu a les set de la tarda i un esportiu a les vuit. Va sortir bé. Des de la temporada passada s’emet dissabte i diumenge, a la una del migdia, i en aquests anys s’ha consolidat com un referent en el seu àmbit.

Des d’un punt de vista radiofònic, L’ofici de viure destaca per dos fets. D’una banda, el seu lideratge en l’escolta sota demanda. El programa té una audiència en antena que es mou entre els 30.000 i els 40.000 oients. Però és l’espai de tot el grup Catalunya Ràdio més demanat a Internet: unes 400.000 peticions al mes (entre audicions de ràdio a la carta i podcasts servits). Pels responsables de l’emissora, aquestes xifres posen de manifest la fidelització de l’audiència.

D’altra banda, L’ofici de viure ha aconseguit també un altre èxit, de caire qualitatiu: que l’audiència vagi més enllà i esdevingui una comunitat. Això es tradueix en l’associació Amics de L’ofici de viure, creada a partir del programa per iniciativa exclusiva dels oients. Es defineixen com una associació sense ànim de lucre, formada per oients de l’espai que presenta Gaspar Hernández, i que té per objectiu difondre recursos i tècniques que permeten augmentar el benestar de les persones forma holística. I ho fan a través de trobades, cursos, club de lectura, tallers, excursions…

En relació al web social, l’interès d’aquest cas rau en el fet que Facebook ha sigut un factor clau per a l’evolució d’aquesta audiència fins a fer un pas més enllà del programa de ràdio, però a partir d’ell. De fet, la pàgina de L’ofici de viure a Facebook és ara mateix el canal fonamental per a la participació dels oients. Cada setmana, l’equip de l’espai radiofònic obre el debat amb dues preguntes relacionades amb els continguts dels següents programes, i hi va afegit una desena de comentaris al llarg de la setmana. Els usuaris hi participen amb els seves respostes, però també amb suggeriments de possibles continguts o informació sobre activitats externes. Aquest intercanvi té continuïtat en la pàgina de l’associació a la mateixa xarxa social. L’ofici de viure, a més, compta amb un blog, un perfil a Twitter (bàsicament, informatiu), i un canal a Spotify.

En definitiva, ens trobem davant d’un cas radiofònic interessant. No estem parlant d’un programa majoritari, com podria ser El matí de Catalunya Ràdio o El món a RAC1, per exemple. Tot el contrari. Però precisament per això és considerat un cas d’èxit. El lideratge en l’àudio sota demanda i l’actitud proactiva de l’audiència, que va més enllà de l’espai radiofònic a partir del rol de catalitzador del programa, són dues tendències que cal tenir en compte de cara  a l’evolució del mitjà ràdio. Al cap i a la fi, com la resta de mitjans tradicionals, la ràdio també intenta intuir per on passa el seu futur. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

 

 

 

 

 

El podcàsting en les relacions públiques

L’àmbit natural del podcàsting del podcàsting és la ràdio, en tant que es basa en el seu llenguatge: el de la comunicació sonora. Però com hem vist en entrades anteriors (‘Els podcasts dels mèdia‘ i ‘Els podcàsters amateurs‘), els podcasts fan possible que altres mitjans aliens al so entrin en aquest terreny, alhora que són la “ràdio personal” de molts podcàsters independents. Però també podem abordar el podcàsting des d’una altra perspectiva: el de les relacions públiques. Dit d’una altra manera, quin ús poden fer-ne les organitzacions per comunicar-se amb els seus públics.

El podcàsting pot ser una eina de comunicació molt útil, tant com a canal informatiu intern com extern. Cal tenir en compte, però, les seves peculiaritats. Sobretot, la seva naturalesa sonora. Per tant, com a premissa bàsica l’organització s’haurà de plantejar si aquell contingut que vol difondre té potencial sonor i si la comunicació sonora és la millor manera per fer-ho. En aquest cas, podem experimentar en el podcàsting per a diverses situacions comunicatives. Vegem-ne alguns exemples.

  • Southwest Airlines. Fan servir el podcast com a eina de comunicació interna i de relacions públiques, per reforçar els valors de l’empresa, remarcar objectius o donar informació corporativa.
  • Purina. El seu “Purina Petcasts” és un servei per als clients i un valor afegit per a la marca. La idea és clara: vagis on vagis, escolta els especialistes i aquells que estimen els animals (el terme pets que es refereix als animals domèstics els permet jugar amb el nom del podcast).
  • Radio Vaticana. Un ús clàssic del podcàsting per part d’una ràdio. Però per al Vaticà, és un canalmolt útil per difondre les homilies i missatges de Benet XVI a un públic potencial global.
  • IBM. Sota el paraigües de “IBM podcasts” ofereixen un ampli ventall de continguts: negocis, novetats tecnològiques, desenvolupadors… És una oferta àmplia i especialitzada, que ofereix als clients moltes opcions de trobar allò que busquen.
  • Arsenal FC. El seu “Arsenal Podcast” és un exemple d’ús del podcast com a plataforma de continguts multimèdia, que permet als seguidors d’aquest club de Londres de submergir-se en l’univers gunner. El podast, en aquest cas, és un canal bàsicament de notícies i entrevistes.
  • Space Nightclub. We Love Radio” és el podcast que produeix aquest club noctur d’Eivissa per difondre notícies, entrevistes i música sobre les sessions dels diumenges, anomenades We Love Sundays at Space. Un canal atractiu per als amants d’aquests espais i la seva música.
  • Museo Reina Sofía. Aquest és un dels casos més singulars i interessants. La “Radio del Museo Reina Sofía” no està plantejat com un complement sinó com un element més del museu, un continent que ofereix com a contingut una experiència sonora. Parteix de la base que els museus han menystingut el so i intenta incorporar-lo. Ho fa amb quatre canals (exposició, col·lecció, xarxa i exploració sonora) que tenen una identitat pròpia.

Aquests són només alguns exemples de com les institucions i organitzacions (com hem vist, de característiques i sectors ben diferents) estan explorant el podcàsting com un canal més de comunicació. Perquè el terme “audiovisual” inclou l’àudio, amb les seves peculiaritats. Malgrat que sovint ho oblidem.

 

El podcàsting independent (o amateur)

El podcàsting és un fenomen nadiu del segle XXI que en pocs anys s’ha consolidat com una plataforma de distribució més per als mitjans de comunicació tradicionals, tal com explicàvem en a entrada anterior. Però el podcàsting neix en un entorn aliè als mèdia. Els podcasts permeten innovar en la comunicació sonora, però no sorgeixen de la ràdio sinó de l’univers de bloguers i geeks. En aquest sentit, són un exemple de la capacitat dels usuaris per fer-se seva la tecnologia i trobar-ne nous usos.

En la breu història del podcàsting queda clar que la integració dels podcasts per part de les grans corporacions radiofòniques (a partir de finals de 2004) i la seva incorporació a l’iTunes d’Apple (juny de 2005) són dos moments clau per a la seva popularització. Però no podem oblidar que uns i altres aprofiten la iniciativa d’aquells que van ser pioners en un context allunyat dels mitjans tradicionals. Per això volem fer un breu repàs al podcàsting independent. Podcats fets per amateurs, no només en el sentit d’aficionats sinó també en el de l’arrel etimològica del terme: aquell que estima allò que fa.

Si alguna cosa caracteritza l’univers del podcàsting amateur és la diversitat, tant formal com de continguts. És un gran calaix de sastre, un fenomen propi de la llarga cua que va descriure Anderson. Evidentment, en aquesta fila inacabable hi trobem de tot i la qualitat, sovint, és discutible (clar que per a molts podcàsters, això és menys important que el fet de tenir la seva eina personal de comunicació, el fenomen mecasting). Però més enllà d’aquest fet, és interessant de fer-hi un cop d’ull. El problema és sovint la manca de visibilitat. L’iTunes Music Store és probablement el principal aparador dels podcasts, perquè amb un apartat dedicat al podcàsting facilita que els usuaris que hi busquen música descobreixin altres continguts sonors, tot i que sovint hi tenen molt pes els podcasts dels mitjans tradicionals.

 De fet, un dels problemes del podcàsting amateur és l’accés (juntament amb la interfície i la usabilitat). El boca-orella és una opció,  potser insuficient. Per això us recomanem anar als directoris especialitzats. Certament, trobem moltes diferències entre llistats en relació a les categories, els criteris (sovint poc clars) o la selecció de podcasts, però és un camí que ens pot sorprendre. I amb un detall significatiu: on posen el focus els podcàsters amateurs. De l’anàlisi d’alguns dels principals directoris se’n desprèn una jerarquia temàtica diferent de l’agenda mainstream: àmbits que acostumen a tenir molta presència en els mitjans tradicionals (la política, per exemple) no són tan importants en el podcàsting amateur, mentre que els directoris destaquen temes que acostumen a tenir menys espai en els mèdia (el món geek, música especialitzada, gèneres cinematogràfics o literaris concrets, espiritualitat, esports minoritaris…).

  • I en aquest context, què passa amb el podcàsting en català? Doncs la realitat no ens permet ser gaire optimistes. En un capítol publicat amb Jaume Llambrich en resumíem la situació:
  • El podcasting amateur té presència a Catalunya. Trobem podcàsters, podcasts i ooients, però la paradoxa és que el català és gairebé testimonial. Molts podcàsters opten pel castellà.
  • Dels podcasts en català, només quatre o cinc són regulars i amb una activitat intensa. Alguns dels pioners ja no publiquen.
  • L’aparició de nous podcasts en català no és habitual, però alguns de relativament nous permeten apuntar a una certa revitalització del podcàsting en català.
  • En canvi, el podcàsting és una eina consolidada en l’àmbit escolar, gràcies sobretot a la iniciativa de XTEC Ràdio i a alguns concurs de podcasts en l’àmbit educatiu, com ara “Contes del món”. Aquest pot ser el planter del podcàsting independent en català…

A Podcatalà, directori de podcasts en català, en podeu escoltar els més actius: http://podcatala.blogspot.com/.

Tanquem el post amb algunes propostes i directoris de podcasts independents. Pot ser el primer pas cap a les vostres troballes personals:

Podcasts pioners: The Daily Source Code, Morning Coffe Notes, Comunicando podcast.

Directoris: PodcastAlley, Podcast Pickle, Ivoox, Podsonoro.


Els podcasts dels mèdia

Aquest és el post que he publicat al bloc d’Escacc, dins la secció blocobert. Agraeixo a Silvia Cobo i Marc Roca que m’hagin convidat a participar-hi.

Un 26% dels usuaris britànics de “smartphones” tenen instal·lada una aplicació per escoltar la ràdio en el seu dispositiu, segons dades del darrer estudi de RAJAR UK. Això suposa 2.2 milions de persones. D’altra banda, més de 6 milions d’adults han escoltat la ràdio per internet, mentre que 8.1 milions han descarregat algun podcast (un 16% de la població major de 15 anys). Val a dir que l’estudi parteix d’una mostra de poc més d’un miler d’individus i que algunes de les expressions emprades (com ara, “alguna vegada”) són poc concretes. Però en qualsevol cas, són dades que mostren tendències en el binomi ràdio-internet mòbil i la consolidació del podcàsting.

Aviat farà sis anys que el periodista de The Guardian, Ben Hammersley, va publicar “Audible Revolution”, l’article que per primera vegada esmentava el terme “podcasting”. Una nova eina que naixia de l’impuls dels pioners Dave Winer i Adam Curry, fruit de la suma de tecnologies que ja existien: l’àudio digital i la sindicació web. Des de llavors, el podcàsting s’ha consolidat com a instrument per a la distribució i recepció automatitzada de continguts sonors. Amb el podcàsting, els oients tenen plena autonomia per determinar el seu time-shift, és a dir, què, quan, com i on escolten aquells continguts que els interessen. Alhora, ha obert la porta de la comunicació sonora a actors diversos i ha fet que la ràdio en perdés l’exclusiva.

Entre els mitjans que han sabut integrar amb intel·ligència el podcàsting destaca la BBC, amb una oferta de podcasts àmplia i ben estructurada. El seu principal valor és que no es limita a presentar els continguts de les diferents emissores de la corporació, sinó que els agrupa en paquets temàtics que permeten la mescla de continguts de programes diversos. Així, l’oient ho té fàcil per configurar el seu menú particular a partir dels feeds d’aquells àmbits que li interessen. Les xifres de descàrregues avalen l’aposta de la BBC pels podcasts. A casa nostra, Catalunya Ràdio i RAC1 presenten una gamma de podcasts prou extensa i lideren l’adopció del podcàsting entre la ràdio generalista d’arreu de l’estat (sumen el 60% del total de podcasts de les 10 primeres emissores de l’EGM), però són lluny encara de treure tot el suc a aquesta eina. El repte passa per la segmentació i especialització de continguts, la generació d’una oferta exclusiva per a podcasts i un model de negoci viable per explotar comercialment el canal de podcàsting de les emissores. Els resultats de determinats programes, com “L’ofici de viure” o el “Tu diràs” (que superen les 300.000 descàrregues mensuals) o “La competència” (4.500 descàrregues diaries), són prou significatives com perquè els responsables d’aquestes emissores busquin la manera d’aprofundir en l’ús dels podcasts.

Mentre la ràdio hi dóna voltes, hi ha altres actors en l’escenari dels mitjans tradicionals que aprofiten el podcàsting per irrompre en un terreny que fins ara els hi era aliè, el de la comunicació sonora. Aquest és el cas d’alguns diaris i revistes de prestigi internacional. Entre els pioners en aquest terreny hi ha The Guardian, amb una vintena de podcasts agrupats sota un lema definidor: This is what the guardian sounds like. Són espais sonors realitzats per periodistes i col·laboradors del rotatiu, la majoria especialitzats en una temàtica concreta: llibres, cinema, música, ciència, mèdia, futbol…, però també d’altres de generalistes, entre els quals destaca el resum de notícies “Guardian Daily”, a l’estil d’un informatiu radiofònic tradicional i plantejat pel diari com una competència per a la BBC des d’un mitjà privat. També és remarcable el cas del The New York Times, amb una desena de podcasts amb continguts temàtics per arribar a nínxols d’audiència amb interessos sectorials. L’oferta inclou l’interessant “Times Talks”, un podcast de converses amb personatges populars de la ciutat de Nova York. Les sessions són de pagament, se celebren al mateix edifici que acull la seu del diari i tenen el patrocini de Continental Airlines. Guillermo del Toro, Nora Ephron, Stephen King o Jane Fonda són alguns dels convidats que han passat pel “Times Talks”.

També les revistes s’endinsen en el món de la comunicació sonora. En l’àmbit internacional, publicacions com Time o Businesweek ofereixen podcasts especialitzats. A casa nostra, en canvi, la premsa online centra la seva atenció en les xarxes socials i en la incorporació del vídeo. Tot i això, cal destacar la iniciativa de Catalonia Today, revista mensual d’informació general en anglès que des d’aquest 2010 ofereix en podcast una una selecció d’articles i columnes d’opinió, llegits pels seus mateixos autors, tots ells nadius.

Aquests són alguns exemples de bons usos dels podcasts en els mitjans de comunicació tradicionals, on encara queda molt camí per recórrer en l’exploració d’aquesta eina. Però no són els únics podcàsters. Més enllà dels mèdia, l’univers del podcàsting independent és ampli i interessant, en àmbits que van des de la política a l’empresa, passant per l’educació, l’espiritualitat, el marketing o l’entreteniment, per exemple. Aquesta, però, ja és una altra història. En continuarem parlant.

Els podcàsters tenen la paraula

Podcasting. Tú tienes la palabra. Aquest és el títol del llibre col·laboratiu (@libropodcast) escrit per un grup de podcàsters, sota la coordinació de Javier Pérez (@JaviMostoles), que acaba de sortir del forn. El llibre, que surt en format digital i en paper, el van presentar durant les cinquenes jornades de podcàsting celebrades a Barcelona a finals d’octubre, però llavors encara no l’havien publicat. El projecte ha comptat amb la col·laboració de més d’una trentena de podcàsters, que aborden aspectes diversos agrupats en tres grans blocs: cultural, social i tecnològic (podeu fer un cop d’ull al’índex, en pdf). Hi participo juntament amb l’amic @jacme, d’El basar de les espècies, amb un article sobre el podcàsting en català. Em fa il·lusió, també, que d’entre els títols proposats finalment els impulsors del projecte triéssin el que els vaig suggerir: Podcasting. Tú tienes la palabra. És un títol que intenta resumir l’essència del podcàsting: els usuaris prenen, literalment, la paraula.

Una bojeria molt lúcida

En diuen “El bazar de los locos”, però a mi em sembla una bogeria molt lúcida. Un basar, sí, però d’idees i reflexions a l’entorn del fenomen twitter. He tingut el plaer de participar-hi amb un article explico i analitzo una experiència personal: la utilitat de twitter en una situació d’emergència, ja apuntada en aquesta entrada del blog després de la nevada de març. En aquest basar, els bojos lúcids han sigut els coordinadors del projecte, @FrancescLlorens i @eraser. I caram amb la bogeria!

Algunes dades: 90 autors, 213 subscriptors, 902 seguidors a twitter, 870 comentaris, gairebé 85.500 visites. Un projecte d’open book amb llicència creative commons i que a principis de 2011 es traduirà també en un llibre en paper. Articles sobre educació, social media, empresa, coneixement, art, comunicació i identitat digital. Feu-hi un cop d’ull, seguir que hi trobeu idees i persones ben interessants.