Category Archives: Periodisme

De derbi i periodisme

[Aquesta entrada és una resposta a l’article “Carta a Joan Collet” del periodista de RAC1, Jordi Costa, publicat al web Fot-li Pou]

sports-journalism Benvolgut Jordi,

Has tuitejat aquest article amb una invitació a la crítica constructiva. Faré, doncs, algunes algunes consideracions. Fa anys que ens coneixem, tot i no haver coincidit darrerament. Escric, doncs, des del reconeixement i l’estima personal i professional. I ho faig com a perico, com a periodista i com a professor que té el repte i la responsabilitat de formar els futurs professionals del periodisme.

Coincideixo d’entrada en la valoració del partit. Els blanc-i-blaus van ser intensos i agressius, sí, però no violents. Violència és la famosa puntada de Pepe. O si anem enrere en el temps, la trepitjada de Stòitxcov o el karate de Paco Clos. Com bé dius, és probable que els blaugrana hagin après i incrementin la seva intensitat a la Copa del Rei. Veurem. I a l’àrbitre li correspondrà sancionar allò que consideri oportú. Certament, el darrer no va ser un arbitratge perfecte: podríem recordar la mà de Mascherano o la sort que va tenir Álvaro de vestir samarreta Joma d’una resistència excel·lent.

Anem a les qüestions de fons. Primera estació: el “nacional-barcelonisme”. Accepto que, per la connotació històrica, deixem de banda aquest terme. Però comparteixo el diagnòstic que intueixo al president. Bona part de les reaccions que hem anat veient després del derbi s’inscriuen en un entorn mediàtic-social distòpic. Una bombolla en què no s’entén la discrepància, es menysté tot allò no barcelonista i es considera l’Espanyol com una anomalia. Això a les xarxes socials on hi cap tot… què hi farem. Però qualsevol que tingui una tribuna pública, un micro o una pàgina hauria d’anar amb molt de compte.

Segona estació: els insults a Neymar. He repassat els vídeos. Cal fer un esforç per distingir-los de la resta de sorolls, crits i xivarri generalitzat. Amb tot, si finalment es demostra i es sanciona, estic segur que el RCDE actuarà en conseqüència. Ara bé, és inadmissible generalitzar, desproporcionar i extrapolar allò que facin alguns pocs al conjunt de l’afició perica. I tal com s’ha tractat aquest tema en la majoria de mitjans, el missatge que qualla és el de “racisme a Cornellà-El Prat” [estadi on el missatge sobre actituds racistes o xenòfobes apareix diverses vegades cada partit]. O és que a partir d’alguns tuits o d’alguns crits (em consta) al Camp Nou sobre Dani Jarque (“¿dónde está?”) hauríem d’extrapolar a tota l’afició blaugrana? – per cert, donat el nombre de seguidors i impacte que podeu tenir, a Fotlipou, a les xarxes i a RAC1, seria molt positiu que ho condemnéssiu públicament.

De fons, hi ha un dèficit greu. El problema és la manera com exerceixen la seva professió molts periodistes esportius, que van més enllà del sensacionalisme. Sovint la propaganda pren el lloc al periodisme. I en la propaganda, l’”altre” és un enemic. Això sí que és una anomalia, una irresponsabilitat i un dany social. Perquè el periodisme esportiu no està exempt del deure ètic envers la societat en què s’exerceix. Només a tall d’exemple, quan un periodista comença a parlar d’un “nosaltres” en referència a la seva font, enfila un camí relliscós. Proveu de canviar el club de futbol per un partit polític en unes eleccions i rumiar-hi una mica…

Tres apunts més. Primer: la gespa. Curiosament, passa com la violència: aquest frame només apareix quan els blaugrana no guanyen. El Barça ha vençut en quatre dels darrers sis derbis a l’Estadi del RCDE. Llavors ningú va esmentar el terreny de joc, ni la duresa. Segon: el CM de @RCDEspanyol. Va lamentar haver perdut dos punts, més que celebrar l’empat. I amb un xic d’ironia, que és saludable. Tercer: el tòpic. Allò de “si juguessin sempre així…” o “contra el Madrid…”. Podríem recórrer a les estadístiques, però no cal. És d’una evidència que fa vergonya haver-ho de recordar: és un DERBI!

Una última consideració. Tot plegat posa de manifest una realitat, precisament: el derbi és molt viu. Els del pensament únic ens voldrien a segona o, fins i tot, desapareguts. De moment, resistim. I crec sincerament que això és bo. Un país divers és un país més ric i sa. També en el futbol.

Cordialment,

Toni Sellas

Un mur que cau

Foto: GothPhil, sota llicència CC (http://www.flickr.com/photos/phil_p/).

Un mur de paper que cau, a Berlín, per recordar la caiguda, fa 20 anys, del Mur que durant gairebé tres dècades va dividir la ciutat i va separar els berlinesos. Una paret construïda a base de fitxes de dòmino gegants, com a metàfora d’aquella barrera que va ser símbol de la guerra freda i de la divisió d’Europa al llarg de la segona meitat del segle XX.

L’enderrocament del Mur el 1989 i la caiguda de la Unió Soviètica, dos anys després, es convertiren en els punts d’inflexió per passar del segle XX, tal com el coneixíem, cap a un nou món amb un dibuix de l’escenari internacional molt diferent. Per això ho commemorem, per la transcendència d’aquell 9 de novembre. Em pregunto, però, si l’any que ve també hi haurà celebracions per commemorar la reunificació d’Alemanya, perquè malgrat la desaparició de l’obstacle físic encara sobreviuen altres murs, mentals i reals. I ara que és moment de record i de celebració, cal tenir present les persones.

Aquella fita històrica va ser el resultat de diversos factors, però especialment va ser la conseqüència de la suma de milers de revolucions personals. Històries individuals que van ajudar a canviar la història.  Aquest, si més no, és el meu record. Aquell 1989, tenia 16 anys. Sempre m’havia interessat conèixer i saber sobre països, capitals, noms, realitats llunyanes. I l’exemple del pare, assegut a la cadira de sempre, llegint el diari i explicant-me què passava al món, era un al·licient i qui sap si llavor de vocació periodística. El cas és que d’aquell dia en recordo escenes, moments, al menjador de casa, veient a la tele aquella gentada enfilada damunt el mur, arrancant-ne parets, traient pedres amb totes les seves forces. Eren les imatges duna explosió caòtica i emocional (amb tos els matisos que el tarannà germànic pugui implicar per això de les emocions), els fotogrames d’un triomf de la gent.

[Foto: GothPhil, sota llicència Creative Commons]

Tesi en xarxa

Sí, ja la tinc online. Des d’avui, la meva tesi doctoral sobre el podcàsting es pot consultar a la base de dades de Tesis Doctorals en Xarxa (TDX). Celebro posar-la a disposició de tothom que hi tingui interès.

Els secrets de Guantánamo

Recupero el fil del blog, i em ve de gust fer-ho parlant de ràdio. De periodisme radiofònic, concretament. “Els secrets de Guantánamo” és el nom de la sèrie de reportatges realitzats pel corresponsal de Catalunya Ràdio als Estats Units, Xavier Vilà, sobre el centre de detenció de Guantánamo. Vilà és un dels pocs periodistes que ha aconseguit entrar en aquest complex, i ho ha fet dues setmanes després que el president nord-americà, Barack Obama, en firmés l’ordre de tancament en el termini d’un any.

Catalunya Ràdio ha emès els reportatges aquesta setmana, però es poden recuperar com a podcasts (exemple de les possibilitats que el podcàsting ofereix a la ràdio). Val la pena fer-ho, són molt interessants. De fet, en la mateixa línia dels reportatges que Vilà acostuma a fer com a corresponsal, que em semblen un bon exemple del rol del cronista radiofònic: ser els ulls de l’audiència al lloc dels fets. I habitualment ho fa amb un estil directe, proper, clar. M’agrada com a corresponsal, i m’agradava la seva col·laboració amb Antoni Bassas en la seva darrera temporada, en què aportava la seva visió de la societat nord-americana. Encara ho podeu trobar a l’arxiu de programes de la ràdio nacional de Catalunya (una mirada, per cert, que Jordi Basté ha introduït aquesta temporada a “El Món a RAC1”, amb la secció “L’amic americà“, amb el catedràtic Fernando Rodríguez-Valls des de Los Angeles). La informació, com en aquest cas, continua sent un dels puntals de Catalunya Ràdio.

Bassas a Washington

Antoni Bassas serà el corresponsal de TV3 a Washington a partir de l’any que ve. El seu nou camí professional s’ha fet públic només un parell de mesos després del seu comiat de El Matí de Catalunya Ràdio, que va encapçalar durant 14 ays. Bassas mateix ja va comentar, poc després, que probablement continuaria vinculat a la CCMA. Ho farà com a corresponsal als Estats Units, un repte professional que l’atrau, i que ja havia comentat en entrevistes i també al llibre Què pensa Antoni Bassas. Segons diu,

“aquesta és una oportunitat que sol donar-se a l’inici d’una carrera però, en el meu cas, era un desig professional que havia anat ajornant molt temps. És una bona manera de fer periodisme”.

M’agrada que sigui Antoni Bassas l’encarregat de fer-nos arribar l’actualitat dels Estats Units. A la seva darrera temporada a El Matí ja va mostrar el seu interès per acostar-nos la realitat nord-americana amb la secció Vilà people, amb el corresponsal de Catalunya Ràdio, Xavier Vilà. Ara serà ell qui ho viurà en primera persona. Espero la primera crònica.

La nova temporada de RAC1

Continuista. Crec que aquest és l’adjectiu que defineix l’oferta de RAC1 per a aquesta temporada 2008-09. És lògic, per allò de “quan una cosa funciona, no la toquis”. Només hi ha alguns detalls, com ara la incorporació de nous tertulians a “El Món a Rac1” i als programes esportius, o la segona hora del “Minoria absoluta“.

Aquest espai evoluciona i deixa enrera la fòrmula mixta de la temporada passada: era una mena de Minoria però sense ser el Minoria; ara només en conserva el nom (a efectes de l’EGM) i guanya en personalitat pròpia. Fet, a més, per bona part del que va ser “El rosari de l’aurora” a Ona Catalana: me n’alegro 🙂

Poques novetats, doncs, però amb detalls interessants. RAC1 ha trobat el seu lloc, amb un estil que ha sabut estabilitzar i consolidar. Un model, a més, que ha evolucionat però sense perdre el seu caràcter: va néixer com la ràdio de l’entreteniment, però cada vegada ha anat donant més pes a la informació. Crec, doncs, que el seu èxit rau en la manera com ha sabut connectar amb una determinada franja d’audiència.

Com diu en Jordi Basté en aquesta entrevista (pdf), entrem en la temporada “post-Bassas”, i això la fa especialment interessant. Divendres coneixerem la nova oferta de Catalunya Ràdio.

(Pert cert, que de l’entrevista amb en Basté, em sobta el to contundent amb què aposta pels filtres als blogs. Suposo que es refereix als comentaris als blogs o notícies dels mitjans, com ara “El blog del Món” o l'”Off the RAC“, i no al blog com a eina d’expressió…)

Jo també faig el Singular

El diari digital ElSingularDigital.cat estrena nova etapa. Entre les novetats que incorpora hi ha la secció “Blocs singulars”. Doncs bé, des d’avui hi trobareu el Connectant els punts, al costat d’altres companys de la blogosfera:  Jordibadia.cat, Entrellum, Cimera (Extraordinària), Josepsort, Itching like grass, El blog de la Núria Masdéu, E-campanya, Jorgedioni i Catalunya FFW.

Quan el director del Singular, Toni Aira, va proposar-me formar part d’aquesta aventura, em va fer il·lusió. El vaig conèixer fa uns anys, amb motiu del seu pas per Ona Catalana, i des de llavors haviem perdut el contacte. Malgrat tot, l’havia anat seguint en diversos mitjans i a la seva activitat acadèmica a Blanquerna. Ara, gràcies a la Xarxa i a l’activitat catosfèrica, ens hem retrobat. Estic content de participar a ElSingularDigital.cat. Iniciatives com aquesta són necessàries si entre tots encara volem anar construint l’espai català de comunicació.

Àlex Rovira a TVE

Paraules que curen (portada)

Mientras vivimos. Aquest és el títol del projecte d’Àlex Rovira i Santiago Tabernero per a TVE. Serà un programa dedicat a qüestions relacionades amb la salut emocional, segons ha explicat el guionista i director Tabernero, segons el qual serà un programa “diferent” i “de qualitat“.

Em sembla una excel·lent notícia, perquè considero Àlex Rovira un referent. Escriptor, conferenciant i professor (a ESADE) de prestigi (cv), és l’autor de La bona sort, El laberint de la felicitat i Paraules que curen, entre altres obres sobre creixement personal. Col·laobrador de diferents mitjans, cada divendres el podem escoltar al seu espai Quadern de notes, dins el programa de Catalunya Ràdio L’ofici de viure, que dirigeix i presenta en Gaspar Hernández (un dels espais radiofònics més interessants que podem escoltar avui i un fix al meu iPod).

Llegir Àlex Rovira i escoltar-lo és un plaer i una invitació constant a la reflexió, a la il·lusió, a la recerca dins d’un mateix. Mientras vivimos començarà a La 2. Tant de bo pugui fer el salt a la primera de TVE i arribi a més gent. Com les frases que transiten pel seu darrer llibre, Paraules que curen, les seves són paraules necessàries.

Terribas i Sarsanedes

Mònica Terribas és la nova directora de TV3 i Oleguer Sarsanedas continua com a director de Catalunya Ràdio. Ho celebro. De fet, estic sorprès, perquè tal com ha anat tot el procés del nou Consell de la CCMA, temia un altre tipus de decisió. Confio en la professionalitat, rigor, passió per la feina i visió de país de la Mònica Terribas perquè doni un nou impuls a TVC. I me n’alegro que aquells que no la volien fora, com el diputat socialista Manuel Mas, no se n’hagin sortit.

En el cas de la ràdio, celebro que el projecte que l’Oleguer Sarsanedas i el seu equip pugui tenir continuïtat. Ell em sembla un intel·lectual al capdavant de la ràdio nacional de Catalunya i una persona que té el mitjà al cap. Tinc una conversa amb Sarsanedas gravada de fa un parell de mesos, per a la tesi. Ara que sé que té continuïtat, la publicaré el podcast, perquè pugueu escoltar la seva visió de present i futur.

* Alguns articles o entrades interessants sobre aquest tema: