Category Archives: Podcàsting

D’audiència a comunitat

Des que l’any 1996 va convertir-se en la primera ràdio convencional de l’estat que emetia en directe a través d’Internet, Catalunya Ràdio ha sigut una de les emissores pioneres a la xarxa. Ara el grup Catalunya Ràdio presenta una àmplia oferta online (que inclou sis canals musicals especialitzats exclusius per a la xarxa) i lidera l’ús del podcàsting entre les cadenes generalistes. Paral·lelament, els seus programes i professionals s’incorporen a nous espais del web social, com ara les xarxes socials. Mentre que el DAB continua estancat, una altra ràdio digital evoluciona i funciona bé: la ràdio per Internet, amb totes les seves variables.

Probablement ja seria hora d’anar deixant l’etiqueta 2.0, que, des d’una mirada tècnica, es refereix bàsicament a serveis basats en bases de dades que permeten una interacció i participació dels usuaris, els quals poden modificar les dades i la manera de presentar-les. Però el fet és la dimensió social d’aquests serveis, l’ecosistema de relacions, continguts i comunitats. D’aquí l’expressió de web social. I la ràdio no n’és aliena, perquè no pot ser-n’hi, aliena. Els mitjans de comunicació tenen molta feina pendent encara per entendre la dinàmica del web social i fer-ne un ús adient. Hi ha molts estudis i articles que així ho corroboren. Però en aquesta entrada vull centrar-me en un cas concret, d’èxit: el programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio.

L’ofici de viure és un programa sobre psicologia i creixement personal. Amb la col·laboració de més de mig centenar d’especialistes, pretén oferir informació i idees per viure millor el dia a dia, per al benestar emocional, a partir, però, del rigor periodístic i la professionalitat dels convidats. És una de les apostes singulars i d’èxit dels darrers anys a Catalunya Ràdio, en un context en que l’emissora pública ha anat en retrocés. Quan va debutar en antena, el 2007, era una aposta estratègica arriscada. El seu horari, de 20.00 a 21.00h, suposava trencar amb un esquema fix basat en la suma d’un informatiu a les set de la tarda i un esportiu a les vuit. Va sortir bé. Des de la temporada passada s’emet dissabte i diumenge, a la una del migdia, i en aquests anys s’ha consolidat com un referent en el seu àmbit.

Des d’un punt de vista radiofònic, L’ofici de viure destaca per dos fets. D’una banda, el seu lideratge en l’escolta sota demanda. El programa té una audiència en antena que es mou entre els 30.000 i els 40.000 oients. Però és l’espai de tot el grup Catalunya Ràdio més demanat a Internet: unes 400.000 peticions al mes (entre audicions de ràdio a la carta i podcasts servits). Pels responsables de l’emissora, aquestes xifres posen de manifest la fidelització de l’audiència.

D’altra banda, L’ofici de viure ha aconseguit també un altre èxit, de caire qualitatiu: que l’audiència vagi més enllà i esdevingui una comunitat. Això es tradueix en l’associació Amics de L’ofici de viure, creada a partir del programa per iniciativa exclusiva dels oients. Es defineixen com una associació sense ànim de lucre, formada per oients de l’espai que presenta Gaspar Hernández, i que té per objectiu difondre recursos i tècniques que permeten augmentar el benestar de les persones forma holística. I ho fan a través de trobades, cursos, club de lectura, tallers, excursions…

En relació al web social, l’interès d’aquest cas rau en el fet que Facebook ha sigut un factor clau per a l’evolució d’aquesta audiència fins a fer un pas més enllà del programa de ràdio, però a partir d’ell. De fet, la pàgina de L’ofici de viure a Facebook és ara mateix el canal fonamental per a la participació dels oients. Cada setmana, l’equip de l’espai radiofònic obre el debat amb dues preguntes relacionades amb els continguts dels següents programes, i hi va afegit una desena de comentaris al llarg de la setmana. Els usuaris hi participen amb els seves respostes, però també amb suggeriments de possibles continguts o informació sobre activitats externes. Aquest intercanvi té continuïtat en la pàgina de l’associació a la mateixa xarxa social. L’ofici de viure, a més, compta amb un blog, un perfil a Twitter (bàsicament, informatiu), i un canal a Spotify.

En definitiva, ens trobem davant d’un cas radiofònic interessant. No estem parlant d’un programa majoritari, com podria ser El matí de Catalunya Ràdio o El món a RAC1, per exemple. Tot el contrari. Però precisament per això és considerat un cas d’èxit. El lideratge en l’àudio sota demanda i l’actitud proactiva de l’audiència, que va més enllà de l’espai radiofònic a partir del rol de catalitzador del programa, són dues tendències que cal tenir en compte de cara  a l’evolució del mitjà ràdio. Al cap i a la fi, com la resta de mitjans tradicionals, la ràdio també intenta intuir per on passa el seu futur. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

 

 

 

 

 

El podcàsting en les relacions públiques

L’àmbit natural del podcàsting del podcàsting és la ràdio, en tant que es basa en el seu llenguatge: el de la comunicació sonora. Però com hem vist en entrades anteriors (‘Els podcasts dels mèdia‘ i ‘Els podcàsters amateurs‘), els podcasts fan possible que altres mitjans aliens al so entrin en aquest terreny, alhora que són la “ràdio personal” de molts podcàsters independents. Però també podem abordar el podcàsting des d’una altra perspectiva: el de les relacions públiques. Dit d’una altra manera, quin ús poden fer-ne les organitzacions per comunicar-se amb els seus públics.

El podcàsting pot ser una eina de comunicació molt útil, tant com a canal informatiu intern com extern. Cal tenir en compte, però, les seves peculiaritats. Sobretot, la seva naturalesa sonora. Per tant, com a premissa bàsica l’organització s’haurà de plantejar si aquell contingut que vol difondre té potencial sonor i si la comunicació sonora és la millor manera per fer-ho. En aquest cas, podem experimentar en el podcàsting per a diverses situacions comunicatives. Vegem-ne alguns exemples.

  • Southwest Airlines. Fan servir el podcast com a eina de comunicació interna i de relacions públiques, per reforçar els valors de l’empresa, remarcar objectius o donar informació corporativa.
  • Purina. El seu “Purina Petcasts” és un servei per als clients i un valor afegit per a la marca. La idea és clara: vagis on vagis, escolta els especialistes i aquells que estimen els animals (el terme pets que es refereix als animals domèstics els permet jugar amb el nom del podcast).
  • Radio Vaticana. Un ús clàssic del podcàsting per part d’una ràdio. Però per al Vaticà, és un canalmolt útil per difondre les homilies i missatges de Benet XVI a un públic potencial global.
  • IBM. Sota el paraigües de “IBM podcasts” ofereixen un ampli ventall de continguts: negocis, novetats tecnològiques, desenvolupadors… És una oferta àmplia i especialitzada, que ofereix als clients moltes opcions de trobar allò que busquen.
  • Arsenal FC. El seu “Arsenal Podcast” és un exemple d’ús del podcast com a plataforma de continguts multimèdia, que permet als seguidors d’aquest club de Londres de submergir-se en l’univers gunner. El podast, en aquest cas, és un canal bàsicament de notícies i entrevistes.
  • Space Nightclub. We Love Radio” és el podcast que produeix aquest club noctur d’Eivissa per difondre notícies, entrevistes i música sobre les sessions dels diumenges, anomenades We Love Sundays at Space. Un canal atractiu per als amants d’aquests espais i la seva música.
  • Museo Reina Sofía. Aquest és un dels casos més singulars i interessants. La “Radio del Museo Reina Sofía” no està plantejat com un complement sinó com un element més del museu, un continent que ofereix com a contingut una experiència sonora. Parteix de la base que els museus han menystingut el so i intenta incorporar-lo. Ho fa amb quatre canals (exposició, col·lecció, xarxa i exploració sonora) que tenen una identitat pròpia.

Aquests són només alguns exemples de com les institucions i organitzacions (com hem vist, de característiques i sectors ben diferents) estan explorant el podcàsting com un canal més de comunicació. Perquè el terme “audiovisual” inclou l’àudio, amb les seves peculiaritats. Malgrat que sovint ho oblidem.

 

El podcàsting independent (o amateur)

El podcàsting és un fenomen nadiu del segle XXI que en pocs anys s’ha consolidat com una plataforma de distribució més per als mitjans de comunicació tradicionals, tal com explicàvem en a entrada anterior. Però el podcàsting neix en un entorn aliè als mèdia. Els podcasts permeten innovar en la comunicació sonora, però no sorgeixen de la ràdio sinó de l’univers de bloguers i geeks. En aquest sentit, són un exemple de la capacitat dels usuaris per fer-se seva la tecnologia i trobar-ne nous usos.

En la breu història del podcàsting queda clar que la integració dels podcasts per part de les grans corporacions radiofòniques (a partir de finals de 2004) i la seva incorporació a l’iTunes d’Apple (juny de 2005) són dos moments clau per a la seva popularització. Però no podem oblidar que uns i altres aprofiten la iniciativa d’aquells que van ser pioners en un context allunyat dels mitjans tradicionals. Per això volem fer un breu repàs al podcàsting independent. Podcats fets per amateurs, no només en el sentit d’aficionats sinó també en el de l’arrel etimològica del terme: aquell que estima allò que fa.

Si alguna cosa caracteritza l’univers del podcàsting amateur és la diversitat, tant formal com de continguts. És un gran calaix de sastre, un fenomen propi de la llarga cua que va descriure Anderson. Evidentment, en aquesta fila inacabable hi trobem de tot i la qualitat, sovint, és discutible (clar que per a molts podcàsters, això és menys important que el fet de tenir la seva eina personal de comunicació, el fenomen mecasting). Però més enllà d’aquest fet, és interessant de fer-hi un cop d’ull. El problema és sovint la manca de visibilitat. L’iTunes Music Store és probablement el principal aparador dels podcasts, perquè amb un apartat dedicat al podcàsting facilita que els usuaris que hi busquen música descobreixin altres continguts sonors, tot i que sovint hi tenen molt pes els podcasts dels mitjans tradicionals.

 De fet, un dels problemes del podcàsting amateur és l’accés (juntament amb la interfície i la usabilitat). El boca-orella és una opció,  potser insuficient. Per això us recomanem anar als directoris especialitzats. Certament, trobem moltes diferències entre llistats en relació a les categories, els criteris (sovint poc clars) o la selecció de podcasts, però és un camí que ens pot sorprendre. I amb un detall significatiu: on posen el focus els podcàsters amateurs. De l’anàlisi d’alguns dels principals directoris se’n desprèn una jerarquia temàtica diferent de l’agenda mainstream: àmbits que acostumen a tenir molta presència en els mitjans tradicionals (la política, per exemple) no són tan importants en el podcàsting amateur, mentre que els directoris destaquen temes que acostumen a tenir menys espai en els mèdia (el món geek, música especialitzada, gèneres cinematogràfics o literaris concrets, espiritualitat, esports minoritaris…).

  • I en aquest context, què passa amb el podcàsting en català? Doncs la realitat no ens permet ser gaire optimistes. En un capítol publicat amb Jaume Llambrich en resumíem la situació:
  • El podcasting amateur té presència a Catalunya. Trobem podcàsters, podcasts i ooients, però la paradoxa és que el català és gairebé testimonial. Molts podcàsters opten pel castellà.
  • Dels podcasts en català, només quatre o cinc són regulars i amb una activitat intensa. Alguns dels pioners ja no publiquen.
  • L’aparició de nous podcasts en català no és habitual, però alguns de relativament nous permeten apuntar a una certa revitalització del podcàsting en català.
  • En canvi, el podcàsting és una eina consolidada en l’àmbit escolar, gràcies sobretot a la iniciativa de XTEC Ràdio i a alguns concurs de podcasts en l’àmbit educatiu, com ara “Contes del món”. Aquest pot ser el planter del podcàsting independent en català…

A Podcatalà, directori de podcasts en català, en podeu escoltar els més actius: http://podcatala.blogspot.com/.

Tanquem el post amb algunes propostes i directoris de podcasts independents. Pot ser el primer pas cap a les vostres troballes personals:

Podcasts pioners: The Daily Source Code, Morning Coffe Notes, Comunicando podcast.

Directoris: PodcastAlley, Podcast Pickle, Ivoox, Podsonoro.


Els podcasts dels mèdia

Aquest és el post que he publicat al bloc d’Escacc, dins la secció blocobert. Agraeixo a Silvia Cobo i Marc Roca que m’hagin convidat a participar-hi.

Un 26% dels usuaris britànics de “smartphones” tenen instal·lada una aplicació per escoltar la ràdio en el seu dispositiu, segons dades del darrer estudi de RAJAR UK. Això suposa 2.2 milions de persones. D’altra banda, més de 6 milions d’adults han escoltat la ràdio per internet, mentre que 8.1 milions han descarregat algun podcast (un 16% de la població major de 15 anys). Val a dir que l’estudi parteix d’una mostra de poc més d’un miler d’individus i que algunes de les expressions emprades (com ara, “alguna vegada”) són poc concretes. Però en qualsevol cas, són dades que mostren tendències en el binomi ràdio-internet mòbil i la consolidació del podcàsting.

Aviat farà sis anys que el periodista de The Guardian, Ben Hammersley, va publicar “Audible Revolution”, l’article que per primera vegada esmentava el terme “podcasting”. Una nova eina que naixia de l’impuls dels pioners Dave Winer i Adam Curry, fruit de la suma de tecnologies que ja existien: l’àudio digital i la sindicació web. Des de llavors, el podcàsting s’ha consolidat com a instrument per a la distribució i recepció automatitzada de continguts sonors. Amb el podcàsting, els oients tenen plena autonomia per determinar el seu time-shift, és a dir, què, quan, com i on escolten aquells continguts que els interessen. Alhora, ha obert la porta de la comunicació sonora a actors diversos i ha fet que la ràdio en perdés l’exclusiva.

Entre els mitjans que han sabut integrar amb intel·ligència el podcàsting destaca la BBC, amb una oferta de podcasts àmplia i ben estructurada. El seu principal valor és que no es limita a presentar els continguts de les diferents emissores de la corporació, sinó que els agrupa en paquets temàtics que permeten la mescla de continguts de programes diversos. Així, l’oient ho té fàcil per configurar el seu menú particular a partir dels feeds d’aquells àmbits que li interessen. Les xifres de descàrregues avalen l’aposta de la BBC pels podcasts. A casa nostra, Catalunya Ràdio i RAC1 presenten una gamma de podcasts prou extensa i lideren l’adopció del podcàsting entre la ràdio generalista d’arreu de l’estat (sumen el 60% del total de podcasts de les 10 primeres emissores de l’EGM), però són lluny encara de treure tot el suc a aquesta eina. El repte passa per la segmentació i especialització de continguts, la generació d’una oferta exclusiva per a podcasts i un model de negoci viable per explotar comercialment el canal de podcàsting de les emissores. Els resultats de determinats programes, com “L’ofici de viure” o el “Tu diràs” (que superen les 300.000 descàrregues mensuals) o “La competència” (4.500 descàrregues diaries), són prou significatives com perquè els responsables d’aquestes emissores busquin la manera d’aprofundir en l’ús dels podcasts.

Mentre la ràdio hi dóna voltes, hi ha altres actors en l’escenari dels mitjans tradicionals que aprofiten el podcàsting per irrompre en un terreny que fins ara els hi era aliè, el de la comunicació sonora. Aquest és el cas d’alguns diaris i revistes de prestigi internacional. Entre els pioners en aquest terreny hi ha The Guardian, amb una vintena de podcasts agrupats sota un lema definidor: This is what the guardian sounds like. Són espais sonors realitzats per periodistes i col·laboradors del rotatiu, la majoria especialitzats en una temàtica concreta: llibres, cinema, música, ciència, mèdia, futbol…, però també d’altres de generalistes, entre els quals destaca el resum de notícies “Guardian Daily”, a l’estil d’un informatiu radiofònic tradicional i plantejat pel diari com una competència per a la BBC des d’un mitjà privat. També és remarcable el cas del The New York Times, amb una desena de podcasts amb continguts temàtics per arribar a nínxols d’audiència amb interessos sectorials. L’oferta inclou l’interessant “Times Talks”, un podcast de converses amb personatges populars de la ciutat de Nova York. Les sessions són de pagament, se celebren al mateix edifici que acull la seu del diari i tenen el patrocini de Continental Airlines. Guillermo del Toro, Nora Ephron, Stephen King o Jane Fonda són alguns dels convidats que han passat pel “Times Talks”.

També les revistes s’endinsen en el món de la comunicació sonora. En l’àmbit internacional, publicacions com Time o Businesweek ofereixen podcasts especialitzats. A casa nostra, en canvi, la premsa online centra la seva atenció en les xarxes socials i en la incorporació del vídeo. Tot i això, cal destacar la iniciativa de Catalonia Today, revista mensual d’informació general en anglès que des d’aquest 2010 ofereix en podcast una una selecció d’articles i columnes d’opinió, llegits pels seus mateixos autors, tots ells nadius.

Aquests són alguns exemples de bons usos dels podcasts en els mitjans de comunicació tradicionals, on encara queda molt camí per recórrer en l’exploració d’aquesta eina. Però no són els únics podcàsters. Més enllà dels mèdia, l’univers del podcàsting independent és ampli i interessant, en àmbits que van des de la política a l’empresa, passant per l’educació, l’espiritualitat, el marketing o l’entreteniment, per exemple. Aquesta, però, ja és una altra història. En continuarem parlant.

Els podcàsters tenen la paraula

Podcasting. Tú tienes la palabra. Aquest és el títol del llibre col·laboratiu (@libropodcast) escrit per un grup de podcàsters, sota la coordinació de Javier Pérez (@JaviMostoles), que acaba de sortir del forn. El llibre, que surt en format digital i en paper, el van presentar durant les cinquenes jornades de podcàsting celebrades a Barcelona a finals d’octubre, però llavors encara no l’havien publicat. El projecte ha comptat amb la col·laboració de més d’una trentena de podcàsters, que aborden aspectes diversos agrupats en tres grans blocs: cultural, social i tecnològic (podeu fer un cop d’ull al’índex, en pdf). Hi participo juntament amb l’amic @jacme, d’El basar de les espècies, amb un article sobre el podcàsting en català. Em fa il·lusió, també, que d’entre els títols proposats finalment els impulsors del projecte triéssin el que els vaig suggerir: Podcasting. Tú tienes la palabra. És un títol que intenta resumir l’essència del podcàsting: els usuaris prenen, literalment, la paraula.

Connectant 08: conversa amb Josep Campmajó

Un nou episodi del podcast. I en aquest cas, un capítol que amplia horitzons i que m’ha de servir per donar-li al Connectant els punts l’embranzida que es mereix. Em ve molt de gust, a més, perquè tracta d’una novel·la, perquè és una primera obra d’un autor novell, perquè m’ha agradat molt i perquè la paternitat és de l’amic Josep Campmajó.

Amb “Olor de violetes”, en Josep ha sortit de l’armari literari. Com podreu escoltar, després de gairebé dues dècades de no fer el pas, finalment va atrevir-s’hi l’any passat. I amb la seva primera novel·la, va guanyar el 29è Premi Just M. Casero de novel·la curta, que organitza la Llibreria 22 Girona, amb l’incombustible Guillem Terribas al capdavant. Us recomano la lectura i us suggereixo també que escolteu el podcast. Això sí, millor que ho feu per aquest ordre, tot i que no desvetllem res. Que vagi de gust!

 

 

Descarregar

* Enllaços relacionats amb  aquest episodi

Josep Campmajó: bloc, twitter, facebook, twitxr

Olor de violetes: facebook, editorial Amsterdam

Premi Just M. Casero

** Amb la col·laboració de

Sílvia Pedret, Marçal Sellas Pedret i Bernat Sellas Pedret

*** Música

Chriss Onac:

“Flamme and Co”, de l’àlbum Dans la Nuit de mes Délires

Celestial Aeon Project:

“Anxious  Thoughts, de l’àlbum Aeon 3

Música amb llicència Creative Commons, descarregada de Jamendo.com

Els podcàsters del futur

Tot un planter de podcàsters, i qui sap si de futurs professionals de la ràdio. Com a mínim, molts nens i joves que han pogut experimentar amb la comunicació sonora. Aquest és el resultat de Sentits en 2 minuts, el concurs de podcasts organitzat pel programa “L’altra ràdio a l’escola” de Ràdio 4, amb la col·laboració del Departament d’Educació i de Podcatalà. Una iniciativa que ha tingut èxit, però poc ressò. Hi han participtat alumnes d’una trentena de centres escolars del país, amb 127 podcasts. Els episodis havien de ser de dos minuts i el tema, relacionat amb els sentits. Aquí hi ha la llista dels guanyadors i aquí es poden escoltar tots els podcasts presentats a concurs. A banda dels guardonats en cada categoria, cal destacar les mencions especials, com ara els podcasts en què alumnes immigrants expliquen en català les seves primeres experiències a Catalunya.

Concurs de podcasts a Catalunya Ràdio

que2

Catalunya Ràdio convoca el seu primer concurs de podcasts: “Què m’expliques?”. Em sembla una bona notícia, per a la ràdio i per al podcàsting. De fet, aquesta iniciativa té a veure precisament amb la relació entre aquests dos móns, un vincle al qual dedico un capítol de la meva tesi doctoral, “La voz de la Web 2.0”.

La ràdio no és aliena a la situació de crisi que afecta als mitjans de comunicació tradicionals. I en el seu cas particular, un dels reptes més importants que ha d’afrontar és el progressiu envelliment de l’audiència, especialment en el cas de la ràdio generalista. Un camí per fer-ho és la recerca de nous talents. Durant el treball de camp per a la tesi, vaig parlar-ne amb diferents professionals. En el cas de Catalunya Ràdio, en són conscients, d’aquests reptes, i busquen maneres de respondre-hi. El concurs de podcasts n’és un exemple, un intent de descobrir noves veus, i no em refereixo només a la producció física del so que anomem veu, sinó a noves maneres de fer i de dir.

Per al podcàsting també pot ser positiu. Si més no, confio que sigui un estímul per a l’aparició de més podcàsters catalans i en català, perquè som quatre gats. Em pregunto sovint per què hi ha tants pocs podcàsters en català, i no tinc una resposta. Em sobta especialment en un país com el nostre, amb una llarga i exel·lent tradició radiofònica (que al cap i a la fi comparteix llenguatge amb el podcàsting).

Aquest no és el primer concurs de podcasts a casa nostra. N’hi ha hagut d’altres, com el de podcasts poeticoartístics o el de “Sentits en 2 minuts”. Però espero que com a ràdio nacional que és, Catalunya Ràdio doni un impuls al podcàsting en català amb aquesta iniciativa. Ara bé, caldrà que en facin una bona difusió, que trascendeixi el seu espai i vagi més enllà dels visitants del seu web o dels oients dels seus programes. Jo hi poso el meu granet de sorra amb aquesta entrada al blog.

Mentrestant, rumio a quins alumnes engresco perquè s’hi posin… Hi ha talent, a les aules; però sovint necessita una empenta. Som-hi, doncs!

Tesi en xarxa

Sí, ja la tinc online. Des d’avui, la meva tesi doctoral sobre el podcàsting es pot consultar a la base de dades de Tesis Doctorals en Xarxa (TDX). Celebro posar-la a disposició de tothom que hi tingui interès.