Category Archives: Ràdio

La veu: una poderosa eina que va més enllà de la comunicació

veu

Una de les claus de la ràdio com a mitjà és el poder de la veu. De fet, la veu humana és un instrument de comunicació de primera magnitud. Pensem només per un instant totes les coses que podem fer amb la veu. Fins i tot quan no coneixem una llengua. O quan encara no sabem parlar. Els nadons per exemple: com s’expressen amb la veu des d’un primer moment. O com capten el que els transmetem tot i que encara no coneixen el llenguatge. La veu comunica més enllà de les paraules. Estem a casa, o al cotxe, anem canviant d’emissora … i una determinada veu ens atrapa. O una cançó, una melodia. Ens situa, ens tranquil·litza, o ens altera. Per això l’expressió oral va més enllà de saber parlar correctament. No és una qüestió merament tècnica: es tracta de connectar amb qui ens escolta. Connectar, és a dir, entrar en contacte amb l’altre. I la veritable connexió és interior. Aquí rau el seu potencial.

L’expressió oral i el seu aprenentatge té a veure amb els mecanismes físics de la veu (aparell respiratori, aparell fonador i aparell articulatori o ressonador), amb les qualitats acústiques de la veu (intensitat, durada, to i timbre) i amb la prosòdia ( entonació, accent, ritme) i la pronunciació. Tots aquests aspectes són importants perquè són els elements instrumentals que determinen la locució. Però l’experiència m’ha permès comprovar que hi ha alguna cosa més profund que va més enllà dels aspectes físics o corporals i la seva manipulació tècnica.

De fet, en la comunicació, com al teatre, connectem quan aconseguim fer nostre el text. És un viatge primer cap a dins per després poder-lo expressar amb una càrrega de veritat, no només amb una bona tècnica, amb una correcta execució. Portar les paraules cap al nostre interior, comprendre-les, fer-les nostres, i després expressar. Llegir bé és una cosa. Comunicar, una altra. I en la capacitat de l’actor o del locutor de fer-se seu un determinat text entra en joc la seva banda emocional, que és clau.

La veu és el vehicle a través del qual circula l’emoció. No és casual. L’aire generat per l’aparell respiratori es converteix en veu en l’aparell fonador, que resideix a la laringe, amb les cordes vocals com a factor determinant. Això en el vessant corporal. Però si ens fixem en l’energia, cal tenir present que és precisament a la laringe on es situa el cinquè xakra o xacra de la gola, que és el centre energètic més directament relacionat amb la veu.

El xacra del coll és el centre de la veu. És a través de la veu que ens expressem als altres, que ens manifestem. En sànscrit, aquest xacra es diu Vishudda, que significa “purificació”. La veu és una eina purificadora, en el sentit de desbloqueig, de catarsi del sistema energètic. A més, és el xacra de l’afirmació personal, del posicionament de la persona en el món. Per això és important treballar l’expressió oral. Anem més enllà del nos entendre. Mitjançant la veu busquem treure fora el que està dins, amagat, i treballem qüestions emocionals i mentals com l’expressió personal i de les emocions, l’autoafirmació, la creativitat, la capacitat de decisió, els desitjos o la confiança. La veu, doncs, és una eina molt poderosa. Probablement no som prou conscients.

La força d’un mitjà aparentment cec

microsVivim en un món molt visual. Al llarg del dia, veiem molt i segurament mirem molt, tot i que potser no ho fem amb l’atenció que caldria. Som a l’època de les múltiples pantalles i cada vegada hi afegim més dispositius. Però aturem-nos un moment, tanquem els ulls i parem atenció. Escoltem. Deixem que els estímuls sonors ens atrapin. És un exercici que hauríem de fer sovint.

El so, la comunicació sonora. I el mitjà sonor per excel·lència: la ràdio. Volem reivindicar el so, la seva força comunicativa. Una de les expressions clàssiques per definir la ràdio com a mitjà de comunicació és la de blind medium: mitjà cec. És a dir, aquell mitjà que no té imatges. Però això no vol dir que no en porti. De fet, la ràdio té la capacitat d’afectar-nos com cap altre mitjà és capaç de fer. Un pensament lleuger ens podria portar la conclusió precipitada que la ràdio té menys capacitat que la televisió, per exemple, per mostrar-nos coses. Però l’error és de principi. La naturalesa exclusivament sonora de la ràdio és precisament la seva gran força. És a través del so que la ràdio és capaç d’estimular la imaginació humana fins a un nivell que no en som conscients. Orson Welles ja va demostrar-ho el 1938.

Podem mirar amb l’oïda, sí. Perquè la ràdio implica la imaginació i l’experiència vital i sonora dels oients. És l’estímul sonor el que activa l’anomenat mind’s eye, l’ull de la ment. I aquest ull té una gran capacitat per crear imatges i donar un sentit visual a allò que sentim. La ràdio, el so, impacten en l’emotivitat i la sensibilitat dels oients, posen en marxa la maquinària de la imaginació i generen una experiència que no té equivalents en altres mitjans. Que és a més personal i íntima. La ràdio pot fer tot això amb quatre eines bàsiques: la paraula, la música, els efectes de so i el silenci. I sobre la base d’una eina de comunicació molt poderosa: la veu. En continuarem parlant.

D’audiència a comunitat

Des que l’any 1996 va convertir-se en la primera ràdio convencional de l’estat que emetia en directe a través d’Internet, Catalunya Ràdio ha sigut una de les emissores pioneres a la xarxa. Ara el grup Catalunya Ràdio presenta una àmplia oferta online (que inclou sis canals musicals especialitzats exclusius per a la xarxa) i lidera l’ús del podcàsting entre les cadenes generalistes. Paral·lelament, els seus programes i professionals s’incorporen a nous espais del web social, com ara les xarxes socials. Mentre que el DAB continua estancat, una altra ràdio digital evoluciona i funciona bé: la ràdio per Internet, amb totes les seves variables.

Probablement ja seria hora d’anar deixant l’etiqueta 2.0, que, des d’una mirada tècnica, es refereix bàsicament a serveis basats en bases de dades que permeten una interacció i participació dels usuaris, els quals poden modificar les dades i la manera de presentar-les. Però el fet és la dimensió social d’aquests serveis, l’ecosistema de relacions, continguts i comunitats. D’aquí l’expressió de web social. I la ràdio no n’és aliena, perquè no pot ser-n’hi, aliena. Els mitjans de comunicació tenen molta feina pendent encara per entendre la dinàmica del web social i fer-ne un ús adient. Hi ha molts estudis i articles que així ho corroboren. Però en aquesta entrada vull centrar-me en un cas concret, d’èxit: el programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio.

L’ofici de viure és un programa sobre psicologia i creixement personal. Amb la col·laboració de més de mig centenar d’especialistes, pretén oferir informació i idees per viure millor el dia a dia, per al benestar emocional, a partir, però, del rigor periodístic i la professionalitat dels convidats. És una de les apostes singulars i d’èxit dels darrers anys a Catalunya Ràdio, en un context en que l’emissora pública ha anat en retrocés. Quan va debutar en antena, el 2007, era una aposta estratègica arriscada. El seu horari, de 20.00 a 21.00h, suposava trencar amb un esquema fix basat en la suma d’un informatiu a les set de la tarda i un esportiu a les vuit. Va sortir bé. Des de la temporada passada s’emet dissabte i diumenge, a la una del migdia, i en aquests anys s’ha consolidat com un referent en el seu àmbit.

Des d’un punt de vista radiofònic, L’ofici de viure destaca per dos fets. D’una banda, el seu lideratge en l’escolta sota demanda. El programa té una audiència en antena que es mou entre els 30.000 i els 40.000 oients. Però és l’espai de tot el grup Catalunya Ràdio més demanat a Internet: unes 400.000 peticions al mes (entre audicions de ràdio a la carta i podcasts servits). Pels responsables de l’emissora, aquestes xifres posen de manifest la fidelització de l’audiència.

D’altra banda, L’ofici de viure ha aconseguit també un altre èxit, de caire qualitatiu: que l’audiència vagi més enllà i esdevingui una comunitat. Això es tradueix en l’associació Amics de L’ofici de viure, creada a partir del programa per iniciativa exclusiva dels oients. Es defineixen com una associació sense ànim de lucre, formada per oients de l’espai que presenta Gaspar Hernández, i que té per objectiu difondre recursos i tècniques que permeten augmentar el benestar de les persones forma holística. I ho fan a través de trobades, cursos, club de lectura, tallers, excursions…

En relació al web social, l’interès d’aquest cas rau en el fet que Facebook ha sigut un factor clau per a l’evolució d’aquesta audiència fins a fer un pas més enllà del programa de ràdio, però a partir d’ell. De fet, la pàgina de L’ofici de viure a Facebook és ara mateix el canal fonamental per a la participació dels oients. Cada setmana, l’equip de l’espai radiofònic obre el debat amb dues preguntes relacionades amb els continguts dels següents programes, i hi va afegit una desena de comentaris al llarg de la setmana. Els usuaris hi participen amb els seves respostes, però també amb suggeriments de possibles continguts o informació sobre activitats externes. Aquest intercanvi té continuïtat en la pàgina de l’associació a la mateixa xarxa social. L’ofici de viure, a més, compta amb un blog, un perfil a Twitter (bàsicament, informatiu), i un canal a Spotify.

En definitiva, ens trobem davant d’un cas radiofònic interessant. No estem parlant d’un programa majoritari, com podria ser El matí de Catalunya Ràdio o El món a RAC1, per exemple. Tot el contrari. Però precisament per això és considerat un cas d’èxit. El lideratge en l’àudio sota demanda i l’actitud proactiva de l’audiència, que va més enllà de l’espai radiofònic a partir del rol de catalitzador del programa, són dues tendències que cal tenir en compte de cara  a l’evolució del mitjà ràdio. Al cap i a la fi, com la resta de mitjans tradicionals, la ràdio també intenta intuir per on passa el seu futur. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

 

 

 

 

 

Ràdio: temporada 2009-2010

Foto: Ian Hayhurst

Foto: Ian Hayhurst

Hi ha rituals que ens ajuden a situar-nos en la quotidianitat, que ens donen pautes pel dia a dia. És el cas,  per exemple, de l’estrena d’una nova temporada radiofònica. La 2009-2010 comença aquest dilluns amb força novetats,  algunes incògnites i molt d’interès.

Els principals canvis els ofereix la programació de Catalunya Ràdio, que ha renovat bona part de la graella de dilluns a divendres (pdf, 1,4 mb) amb l’objectiu de frenar la davallada d’audiència que la temporada passada li va suposar la pèrdua del lideratge, segons l’EGM. Una tendència que va començar en l’era Minobis i que va continuar durant la gestió de Sarsanedas. Veurem com se’n surt ara Ramon Mateu, en la seva primera estrena de temporada com a director. D’entre tots els canvis de la grella, probablement el més destacat és el de Manel Fuentes al capdavant de “El Matí de Catalunya Ràdio”. Donada la seva trajectòria de ràdio i televisió, i el tipus de productes que ha fet, és una incògnita com respondrà en aquest nou rol. Fuentes és periodista i crec que té potencial per sortir-se’n, però haurà de posar-hi esforç i molta dedicació. A més, comptarà amb un bon equip de professionals de la casa, amb la coordinació de Jofre Llombart, i Marta Romagosa, com a segona veu, entre d’altres.

De la resta de novetats de Catalunya Ràdio, tinc molta curiositat pel programa de Pere Mas (“Tot és molt confús”), que defineix com a “radioshow d’entreteniment”. M’agrada el seu estil, i confio que farà un producte interessant i atractiu (amb la coordinació de l’amic Pipo Serrano). A la tarda, opten per Sílvia Cóppulo, amb “El secret”, en el seu retorn a la que va ser casa seva. Això és un canvi rotund en relació a les anteriors propostes d’aquesta franja, amb gent jove i menys experiència. Ara, en canvi, hi trobem una veu coneguda, que té molta ràdio a les espatlles, i que coneix el mitjà. Segurament farà un bon producte, però no sé si a aquestes alçades té tirada entre l’audiència… I dues novetats més, en l’àmbit esportiu: un informatiu a les vuit del vespre (per competir amb “El primer toc”, de RAC1) i en Pere Escobar al capdavant del magazín esportiu de la nit. Escobar és un animal comunicatiu, però a RAC1, el “Tu diràs” està molt consolidat, i no serà fàcil treure-li oients (perquè, a més, començarà abans). Molts canvis, doncs, per tornar a un esquema de programació més clàssic, i que segons Ramon Mateu, té l’objectiu de fer que Catalunya Ràdio torni a ser competitiva. Una oferta que sobre el paper, té força. I una graella en la qual ja no té cabuda Xavier Solà. De  petit, a casa, vaig esmorzar moltes vegades escoltant “El Suplement”… En Solà era dels últims clàssics que quedaven a Catalunya Ràdio, i ara ha hagut de dir adéu, amb discreció.

Mentrestant, a l’altra banda de la Diagonal (m’agrada aquesta expressió, d’arrels futbolístiques…), RAC1 afronta per primera vegada l’inici de la temporada amb la pressió dels campions. De la seva graella, en destaca sens dubte l’absència del “Minoria absoluta”. Un altre clàssic (més jove, això sí) que desapareix de l’oferta radiofònica en català. Quan es toquen tantes tecles, com feien Toni Soler i companyia, arriba un moment en què no es pot estar per tot, a totes. I el relleu em sembla interessant. D’una banda cal dir que continua l’equip de “La segona hora”, amb, entre altres, Quim Morales, Jaïr Domínguez i Xavier Pérez Esquerdo, amics i ex-companys d’aventures a Ona Catalana. Un programa que, per mi, ja era més atractiu que el Minoria, i que ara estic segur que continuarà creixent. I de l’altra, perquè l’humor manté el seu espai, de dotze a una, amb  “La competència”, d’Òscar Dalmau i Òscar Andreu, durant molts anys membres de l’equip d’en Manel Fuentes als “Problemes domèstics”, després amb secció al “Minoria”).

Comença, doncs, una temporada radiofònica que pot ser apassionant. Donem-li una oportunitat, sense prejudicis. En aquest país d’etiquetes, de blanc o negre, hi ha una oferta de ràdio prou diversa i interessant com per no ancorar-se d’entrada en un únic punt del dial.

Canvi de director a Catràdio

Foto: Comunicació21

Foto: Comunicació21

Fa setmanes que s’estava coent el canvi, però tot té el seu tempo. Oleguer Sarsanedas ha estat cessat com a director de Catalunya Ràdio, i el substitueix Ramon Mateu. Un relleu proposat per la directora general de la “Corpo” (la CCMA) i aprovada per unanimitat pel consell de govern de l’ens.

Era evident que alguna cosa s’havia de fer. Catalunya Ràdio va agafar el camí de la davallada en temps de Montserrat Minobis, i durant la direcció de Sarsanedes s’hi ha continuat precipitant. Era qüestió de temps que arribés a la temuda pèrdua del lideratge, i aquest punt d’inflexió va arribar amb el darrer EGM, quan RAC1 va assolir el primer lloc, un fet històric a la ràdio del país. I agradi més o menys, l’EGM és ara per ara el que condiciona les decisions dels mitjans i dels anunciants, per molt que el Baròmetre de la comunicació i la cultura digui que Catalunya Ràdio encara es manté al capdavant del sector.

Sarsanedas no se n’ha sortit. Les conseqüències negatives de les decisions preses pel seu equip directiu eren un llast massa gran. Vaig parlar amb ell del present i futur de la ràdio en l’episodi número 6 del podcast de Connectant. I va ser molt interessant. Però parlar del mijtà és una cosa, i gestionar i pilotar una nau com el grup d’emisssores de Catalunya Ràdio, una altra de ben diferent.

Ara cladrà veure quins canvis implica el relleu a la direcció. Però a aquestes alçades de la temporada, moltes decisions ja haurien d’estar preses. De cara a l’estiu, evidentment, però també per a al temporada següent. I em sembla que hi ha massa rumors, poca o gens autocrítica, i molta indecisió.

q52vkmxrnc

Els podcàsters del futur

Tot un planter de podcàsters, i qui sap si de futurs professionals de la ràdio. Com a mínim, molts nens i joves que han pogut experimentar amb la comunicació sonora. Aquest és el resultat de Sentits en 2 minuts, el concurs de podcasts organitzat pel programa “L’altra ràdio a l’escola” de Ràdio 4, amb la col·laboració del Departament d’Educació i de Podcatalà. Una iniciativa que ha tingut èxit, però poc ressò. Hi han participtat alumnes d’una trentena de centres escolars del país, amb 127 podcasts. Els episodis havien de ser de dos minuts i el tema, relacionat amb els sentits. Aquí hi ha la llista dels guanyadors i aquí es poden escoltar tots els podcasts presentats a concurs. A banda dels guardonats en cada categoria, cal destacar les mencions especials, com ara els podcasts en què alumnes immigrants expliquen en català les seves primeres experiències a Catalunya.

Dia històric per a la ràdio a Catalunya

rac1

Sí, aquest 22 d’abril de 2009 passarà a la història de la ràdio del nostre país. I ho farà com el dia que RAC1 va ser líder d’àudiència per primera vegada. El dia que Catalunya Ràdio va perdre el lideratge després de 15 anys al capdavant.

Segons la primera onada de l’EGM d’aquest any, l’emissora del grup Godó és la ràdio més escoltada a Catalunya, amb 469.000 oients i un 28% de share. Catalunya Ràdio té 454.000 oients i la SER, 452.000. A més, destaca el fet que els programes de RAC1 són líders des de les set del matí fins a les vuit del vespre. La pèrdua d’audiència que arrossegava Catalunya Ràdio feia preveure aquest desenllaç i només era qüestió de temps que arribés el moment del canvi de líder. En canvi, la tendència a l’alça de RAC1 era espectacular. Però la hipòtesi era que finalment la SER avançaria l’emissora pública. Però no. Tot i que fa molts anys que el grup PRISA va al darrera del lideratge de la ràdio a Catalunya, i malgrat que per aconseguir-ho ha dut a terme tot tipus d’operacions, com ara fer-se amb les freqüències d’Ona Catalana, no se n’han sortit.

L’èxit de RAC1 és contundent. Un resultat que, en bona part, es deu a la feina de professionals que van créixer professionalment a Catalunya Ràdio i que van acabar marxant (o els van acabar empenyent). Un model definit i clar. I car, segur. Però amb el suport d’un grup mediàtic al darrera que és una altra de les claus del seu èxit. Mentrestant, Catalunya Ràdio dóna tombs i no troba la fòrmula. Ja sigui per un cúmul de decisions errònies, ja sigui per qüestions de “crostes”, que no ho sé. El cas és que la “ràdio nacional de Catalunya” no pot permetre’s que la dinàmica es perpetuï (o potser sí, segons qui ho pensi). Canvis a la graella, com a mínim. Fins i tot, canvis en la direcció. Si no reaccionen, en el proper EGM ni podran parlar d'”empat tècnic“.

Podem quedar-nos amb la visió que la ràdio en català té bona salut, en general. Però de la mateixa manera que el triomf d’un projecte privat de ràdio en català és una excel·lent notícia, també lamento la deriva de Catalunya Ràdio, que durant molts anys ha sigut el meu referent radiofònic. I ens cal una ràdio nacional forta.

Concurs de podcasts a Catalunya Ràdio

que2

Catalunya Ràdio convoca el seu primer concurs de podcasts: “Què m’expliques?”. Em sembla una bona notícia, per a la ràdio i per al podcàsting. De fet, aquesta iniciativa té a veure precisament amb la relació entre aquests dos móns, un vincle al qual dedico un capítol de la meva tesi doctoral, “La voz de la Web 2.0”.

La ràdio no és aliena a la situació de crisi que afecta als mitjans de comunicació tradicionals. I en el seu cas particular, un dels reptes més importants que ha d’afrontar és el progressiu envelliment de l’audiència, especialment en el cas de la ràdio generalista. Un camí per fer-ho és la recerca de nous talents. Durant el treball de camp per a la tesi, vaig parlar-ne amb diferents professionals. En el cas de Catalunya Ràdio, en són conscients, d’aquests reptes, i busquen maneres de respondre-hi. El concurs de podcasts n’és un exemple, un intent de descobrir noves veus, i no em refereixo només a la producció física del so que anomem veu, sinó a noves maneres de fer i de dir.

Per al podcàsting també pot ser positiu. Si més no, confio que sigui un estímul per a l’aparició de més podcàsters catalans i en català, perquè som quatre gats. Em pregunto sovint per què hi ha tants pocs podcàsters en català, i no tinc una resposta. Em sobta especialment en un país com el nostre, amb una llarga i exel·lent tradició radiofònica (que al cap i a la fi comparteix llenguatge amb el podcàsting).

Aquest no és el primer concurs de podcasts a casa nostra. N’hi ha hagut d’altres, com el de podcasts poeticoartístics o el de “Sentits en 2 minuts”. Però espero que com a ràdio nacional que és, Catalunya Ràdio doni un impuls al podcàsting en català amb aquesta iniciativa. Ara bé, caldrà que en facin una bona difusió, que trascendeixi el seu espai i vagi més enllà dels visitants del seu web o dels oients dels seus programes. Jo hi poso el meu granet de sorra amb aquesta entrada al blog.

Mentrestant, rumio a quins alumnes engresco perquè s’hi posin… Hi ha talent, a les aules; però sovint necessita una empenta. Som-hi, doncs!

Tesi en xarxa

Sí, ja la tinc online. Des d’avui, la meva tesi doctoral sobre el podcàsting es pot consultar a la base de dades de Tesis Doctorals en Xarxa (TDX). Celebro posar-la a disposició de tothom que hi tingui interès.