Els podcasts dels mèdia

Aquest és el post que he publicat al bloc d’Escacc, dins la secció blocobert. Agraeixo a Silvia Cobo i Marc Roca que m’hagin convidat a participar-hi.

Un 26% dels usuaris britànics de “smartphones” tenen instal·lada una aplicació per escoltar la ràdio en el seu dispositiu, segons dades del darrer estudi de RAJAR UK. Això suposa 2.2 milions de persones. D’altra banda, més de 6 milions d’adults han escoltat la ràdio per internet, mentre que 8.1 milions han descarregat algun podcast (un 16% de la població major de 15 anys). Val a dir que l’estudi parteix d’una mostra de poc més d’un miler d’individus i que algunes de les expressions emprades (com ara, “alguna vegada”) són poc concretes. Però en qualsevol cas, són dades que mostren tendències en el binomi ràdio-internet mòbil i la consolidació del podcàsting.

Aviat farà sis anys que el periodista de The Guardian, Ben Hammersley, va publicar “Audible Revolution”, l’article que per primera vegada esmentava el terme “podcasting”. Una nova eina que naixia de l’impuls dels pioners Dave Winer i Adam Curry, fruit de la suma de tecnologies que ja existien: l’àudio digital i la sindicació web. Des de llavors, el podcàsting s’ha consolidat com a instrument per a la distribució i recepció automatitzada de continguts sonors. Amb el podcàsting, els oients tenen plena autonomia per determinar el seu time-shift, és a dir, què, quan, com i on escolten aquells continguts que els interessen. Alhora, ha obert la porta de la comunicació sonora a actors diversos i ha fet que la ràdio en perdés l’exclusiva.

Entre els mitjans que han sabut integrar amb intel·ligència el podcàsting destaca la BBC, amb una oferta de podcasts àmplia i ben estructurada. El seu principal valor és que no es limita a presentar els continguts de les diferents emissores de la corporació, sinó que els agrupa en paquets temàtics que permeten la mescla de continguts de programes diversos. Així, l’oient ho té fàcil per configurar el seu menú particular a partir dels feeds d’aquells àmbits que li interessen. Les xifres de descàrregues avalen l’aposta de la BBC pels podcasts. A casa nostra, Catalunya Ràdio i RAC1 presenten una gamma de podcasts prou extensa i lideren l’adopció del podcàsting entre la ràdio generalista d’arreu de l’estat (sumen el 60% del total de podcasts de les 10 primeres emissores de l’EGM), però són lluny encara de treure tot el suc a aquesta eina. El repte passa per la segmentació i especialització de continguts, la generació d’una oferta exclusiva per a podcasts i un model de negoci viable per explotar comercialment el canal de podcàsting de les emissores. Els resultats de determinats programes, com “L’ofici de viure” o el “Tu diràs” (que superen les 300.000 descàrregues mensuals) o “La competència” (4.500 descàrregues diaries), són prou significatives com perquè els responsables d’aquestes emissores busquin la manera d’aprofundir en l’ús dels podcasts.

Mentre la ràdio hi dóna voltes, hi ha altres actors en l’escenari dels mitjans tradicionals que aprofiten el podcàsting per irrompre en un terreny que fins ara els hi era aliè, el de la comunicació sonora. Aquest és el cas d’alguns diaris i revistes de prestigi internacional. Entre els pioners en aquest terreny hi ha The Guardian, amb una vintena de podcasts agrupats sota un lema definidor: This is what the guardian sounds like. Són espais sonors realitzats per periodistes i col·laboradors del rotatiu, la majoria especialitzats en una temàtica concreta: llibres, cinema, música, ciència, mèdia, futbol…, però també d’altres de generalistes, entre els quals destaca el resum de notícies “Guardian Daily”, a l’estil d’un informatiu radiofònic tradicional i plantejat pel diari com una competència per a la BBC des d’un mitjà privat. També és remarcable el cas del The New York Times, amb una desena de podcasts amb continguts temàtics per arribar a nínxols d’audiència amb interessos sectorials. L’oferta inclou l’interessant “Times Talks”, un podcast de converses amb personatges populars de la ciutat de Nova York. Les sessions són de pagament, se celebren al mateix edifici que acull la seu del diari i tenen el patrocini de Continental Airlines. Guillermo del Toro, Nora Ephron, Stephen King o Jane Fonda són alguns dels convidats que han passat pel “Times Talks”.

També les revistes s’endinsen en el món de la comunicació sonora. En l’àmbit internacional, publicacions com Time o Businesweek ofereixen podcasts especialitzats. A casa nostra, en canvi, la premsa online centra la seva atenció en les xarxes socials i en la incorporació del vídeo. Tot i això, cal destacar la iniciativa de Catalonia Today, revista mensual d’informació general en anglès que des d’aquest 2010 ofereix en podcast una una selecció d’articles i columnes d’opinió, llegits pels seus mateixos autors, tots ells nadius.

Aquests són alguns exemples de bons usos dels podcasts en els mitjans de comunicació tradicionals, on encara queda molt camí per recórrer en l’exploració d’aquesta eina. Però no són els únics podcàsters. Més enllà dels mèdia, l’univers del podcàsting independent és ampli i interessant, en àmbits que van des de la política a l’empresa, passant per l’educació, l’espiritualitat, el marketing o l’entreteniment, per exemple. Aquesta, però, ja és una altra història. En continuarem parlant.

Un mur que cau

Foto: GothPhil, sota llicència CC (http://www.flickr.com/photos/phil_p/).

Un mur de paper que cau, a Berlín, per recordar la caiguda, fa 20 anys, del Mur que durant gairebé tres dècades va dividir la ciutat i va separar els berlinesos. Una paret construïda a base de fitxes de dòmino gegants, com a metàfora d’aquella barrera que va ser símbol de la guerra freda i de la divisió d’Europa al llarg de la segona meitat del segle XX.

L’enderrocament del Mur el 1989 i la caiguda de la Unió Soviètica, dos anys després, es convertiren en els punts d’inflexió per passar del segle XX, tal com el coneixíem, cap a un nou món amb un dibuix de l’escenari internacional molt diferent. Per això ho commemorem, per la transcendència d’aquell 9 de novembre. Em pregunto, però, si l’any que ve també hi haurà celebracions per commemorar la reunificació d’Alemanya, perquè malgrat la desaparició de l’obstacle físic encara sobreviuen altres murs, mentals i reals. I ara que és moment de record i de celebració, cal tenir present les persones.

Aquella fita històrica va ser el resultat de diversos factors, però especialment va ser la conseqüència de la suma de milers de revolucions personals. Històries individuals que van ajudar a canviar la història.  Aquest, si més no, és el meu record. Aquell 1989, tenia 16 anys. Sempre m’havia interessat conèixer i saber sobre països, capitals, noms, realitats llunyanes. I l’exemple del pare, assegut a la cadira de sempre, llegint el diari i explicant-me què passava al món, era un al·licient i qui sap si llavor de vocació periodística. El cas és que d’aquell dia en recordo escenes, moments, al menjador de casa, veient a la tele aquella gentada enfilada damunt el mur, arrancant-ne parets, traient pedres amb totes les seves forces. Eren les imatges duna explosió caòtica i emocional (amb tos els matisos que el tarannà germànic pugui implicar per això de les emocions), els fotogrames d’un triomf de la gent.

[Foto: GothPhil, sota llicència Creative Commons]

Bassas a Washington

Antoni Bassas serà el corresponsal de TV3 a Washington a partir de l’any que ve. El seu nou camí professional s’ha fet públic només un parell de mesos després del seu comiat de El Matí de Catalunya Ràdio, que va encapçalar durant 14 ays. Bassas mateix ja va comentar, poc després, que probablement continuaria vinculat a la CCMA. Ho farà com a corresponsal als Estats Units, un repte professional que l’atrau, i que ja havia comentat en entrevistes i també al llibre Què pensa Antoni Bassas. Segons diu,

“aquesta és una oportunitat que sol donar-se a l’inici d’una carrera però, en el meu cas, era un desig professional que havia anat ajornant molt temps. És una bona manera de fer periodisme”.

M’agrada que sigui Antoni Bassas l’encarregat de fer-nos arribar l’actualitat dels Estats Units. A la seva darrera temporada a El Matí ja va mostrar el seu interès per acostar-nos la realitat nord-americana amb la secció Vilà people, amb el corresponsal de Catalunya Ràdio, Xavier Vilà. Ara serà ell qui ho viurà en primera persona. Espero la primera crònica.

Terribas i Sarsanedes

Mònica Terribas és la nova directora de TV3 i Oleguer Sarsanedas continua com a director de Catalunya Ràdio. Ho celebro. De fet, estic sorprès, perquè tal com ha anat tot el procés del nou Consell de la CCMA, temia un altre tipus de decisió. Confio en la professionalitat, rigor, passió per la feina i visió de país de la Mònica Terribas perquè doni un nou impuls a TVC. I me n’alegro que aquells que no la volien fora, com el diputat socialista Manuel Mas, no se n’hagin sortit.

En el cas de la ràdio, celebro que el projecte que l’Oleguer Sarsanedas i el seu equip pugui tenir continuïtat. Ell em sembla un intel·lectual al capdavant de la ràdio nacional de Catalunya i una persona que té el mitjà al cap. Tinc una conversa amb Sarsanedas gravada de fa un parell de mesos, per a la tesi. Ara que sé que té continuïtat, la publicaré el podcast, perquè pugueu escoltar la seva visió de present i futur.

* Alguns articles o entrades interessants sobre aquest tema:

TV3 a YouTube

Estic enllestint una comunicació sobre el podcasting en els mitjans tradicionals per a la segona edició del congrés de Blogs y periodismo en la Red de la Complutense, previst per al 25 i 26 d’abril. Per això aquests dies tinc el blog una mica aturat. Però no volia deixar passar l’estrena de TV3 a YouTube. Serà interessant comparar què ofereix en aquest canal amb el servei del 3 a la carta.

El podcasting i els mitjans tradicionals

Els mitjans tradicionals reaccionen aviat a l’aparició del podcasting, especialment en els països anglosaxons. La via d’entrada és la ràdio. El setembre del 2004, Rob i Dana Greenlee incorporen la sindicació via RSS al seu show radiofònic Web Talk Radio, un programa que s’emet a través d’una desena d’emissores nord-americanes. Unes setmanes després, a l’octubre, altres emissores dels Estats Units comencen a apostar per aquesta via. Tot i això, el primer impuls important que rep el podcasting des dels media el protagonitzen les emissores de les corporacions públiques, com la BBC al Regne Unit, la CBC al Canadà o les emissores associades a la NPR nord-americana, que entre finals del 2004 i la primera meitat del 2005 desenvolupen importants projectes de podcasts.

Dos anys després, ara la majoria de grups mediàtics han inclòs el podcasting com a via de distribució dels seus continguts. Però la capacitat d’aprofitar aquesta nova eina varia molt d’uns mitjans a uns altres. I penso que, curiosament, és la premsa escrita la que ara per ara n’ha sabut treure més profit, perquè, per la seva mateixa naturalesa, ha hagut de buscar continguts nous, ha hagut de crear, per introduir-se en el món dels podcasts. Dedicaré les pròximes entrades d’aquest blog a comentar l’ús del podcasting en els diferents sectors mediàtics.